skip to Main Content

La Setmana Santa, una litúrgia entre el folklore i la confessió religiosa

El nostre calendari està farcit de festes que hom no sap exactament en quin moment s’iniciaren. Els solsticis i els equinoccis marquen clarament moltes de les celebracions, que podrien arribar a tenir l’origen, fins i tot, en el neolític. El posicionament poderós de l’església catòlica va fer que en el seu moment aquesta institució s’apropiàs moltes d’aquestes festes i celebracions, fins al punt que actes que eren antigament merament pagans esdevingueren amb el temps celebracions que semblaven, des de sempre, religioses, i més concretament catòliques.

Tanmateix, la crisi de fe i de pràctica en el si de l’església catòlica va buidar els temples i moltes d’aquestes festes romangueren només visibles en el carrer, amb una consciència mínima que poguessin tenir qualque tipus de vinculació amb la fe o amb la religió. Parlam de festes patronals o molt sentides com la festa de la Patrona a Pollença, Sant Antoni a Artà, la Pobla o Manacor mateix, Sant Jaume a Algaida, o Sant Bartomeu a Montuïri. Parlam, sempre, de celebracions de sants, que conserven, a més, els seus actes confessionals, dins els temples. Però al carrer, la festa, la bauxa i la disbauxa s’allunyen de forma tan inconscient com natural d’una institució que, de qualque manera, s’havia fet seva una celebració que, originàriament, no ho era. Per als qui pretenen de laics, agnòstics, ateus o descreguts, es fa relativament senzill de participar en aquestes celebracions sense que sentin traïts els seus principis.

Tota una altra cosa ocorre amb les celebracions de Setmana Santa. En aquest cas, la litúrgia pasqual vincula les celebracions de forma molt directa amb el martiri del seu profeta, Jesucrist, i aquí sí que sembla indubtable que no hi ha hagut allò que alguns avui anomenen “apropiació cultural”. La Setmana Santa i tot el que hi està vinculat sí que sembla totalment una celebració religiosa. Però perquè ens entenguem, qui participa en una processó, és un penitent catòlic? O pot ser un penitent que es penet de segons quins actes i fa una promesa a no sabem qui i l’executa aquest dia? O és un manacorí que vol ser enmig un dia de festa i de celebració conjunta, sense tenir cap tipus de fe o creença? És possible que hi hagi de tot. Hom no pot deixar de pensar que, efectivament, a les processons de Setmana Santa hi ha una participació de creients i practicants catòlics més elevada en percentatge que en altres celebracions com Sant Antoni, per exemple. I tanmateix, també és cert que són, les processons i els actes de Setmana Santa, un element més de la nostra cultura popular. Bona mostra, segurament la millor, en són les panades, els rubiols i la freixura de Pasqua. Més enllà del martiri del primer comunista de la història, gaudim, idò, del nostre poble, de la seva capacitat participativa, i sobretot de la gastronòmica! Molts d’anys a tothom!

Back To Top
Search