“La teva mirada, quan decideixes ser infermera, no torna a ser la mateixa pus mai més”

Neus Salas (Inca, 1971) és la coordinadora d’Infermeria del Centre de Salut de Manacor. L’entrevistam perquè ens parli de quines particularitats tenen les infermeres a atenció primària i, en general, perquè ens doni la seva visió de la professió i els seus reptes i necessitats.

Quan t’he proposat de fer l’entrevista, el primer que has comentat és “que bé, que penseu en les infermeres!”. Qui pensa en les infermeres, de quina manera i quan?
Primerament, hi pensen les infermeres mateixes. Som un col·lectiu conscient de les necessitats que tenim. També entenem que la població, de cada vegada més, necessita que siguem més mans. La gent necessita que la cuidem.

Essent tan necessàries les cures, com és que estau invisibilitzades?
La població no reconeix gaire la nostra figura fins que no es troba en una situació de malaltia. Quan hi ha un ingrés, quan la gent ha d’estar a l’hospital, és quan prenen consciència de la nostra importància. Això és una pena, perquè una de les nostres funcions principals és prevenir i intentar que la gent s’autocuidi perquè no emmalalteixi.

Tenc la sensació, també, que les infermeres només sou visibles en l’esfera pública (als mitjans, per exemple) quan hi ha crisis o errors. Comparteixes aquesta percepció?
Jo crec que de cada vegada més, gràcies a iniciatives com la vostra, sí que estam més presents a l’esfera pública. Sí que és ver que hi hauríem d’estar més. Hauríem de poder ajudar a prendre decisions a l’hora de fer polítiques saludables. L’objectiu final és que la població general vagi cap a la salut. Queda, però, molt de camí per recórrer.

La resta de temps, quan la societat vos presta poca atenció, què feis? Quin és el vostre dia a dia?
La nostra realitat diària és que participam de molts de llocs, dins la societat. Estam als hospitals, als centres de salut, als domicilis, a les residències… I cada vegada més tenim més posicions on podem participar de la presa de decisions. I no per una qüestió d’ego, sinó perquè necessitam fer feina en equip, amb gent diversa, perquè la població estigui sana. I ara, també, hi ha un nivell elevat de població crònica que necessita que hi siguem, les cures són més importants que mai.

Què consideres que hi ha, dins la teva feina, que no se veu i s’hauria de veure? Quins rols de les infermeres ens passen desapercebuts?
La nostra feina no consisteix només a atendre en un moment donat, o a fer una cura tècnica o una intervenció, sinó que feim feina “de carrer”. Passam consulta tenint en compte l’entorn, els determinants socials de la població. I dins tot això, la mirada infermera és crucial, perquè la valoració infermera és la que te dona una visió de tot el que acompanya el pacient. I tenim aquesta mirada perquè, de sempre, ens han ensenyat a mirar les persones en global. També passen desapercebudes altres coses, com la capacitat de decisió que tenim sobre els pacients, els anys de preparació acadèmica, etc. Tenim coneixements, habilitats i aptituds pròpies, no supeditades a cap altra professió.

I quina relació teniu amb els metges? És simètrica?
En l’atenció primària, la relació amb els metges de família és d’iguals. Almanco al nostre centre, ens sentim com un equip que s’ajuda i està al servei de la població.

Quines particularitats té la professió d’infermera dins l’àmbit de l’atenció primària?
La nostra feina, com he dit, és “fer carrer”. Hem d’acompanyar la població a ca seva, a les escoles, al centre de salut… on ens hagin de menester.

Quines necessitats específiques teniu?
N’hi ha moltes! Fan falta recursos. També ens hem de poder coordinar amb la resta de recursos de l’àmbit de la salut, anar tots a la una, per poder fer la nostra feina bé. Ni nosaltres bastam ni basten ells. Necessitam, també, temps per seguir-nos formant. Necessitam que la població entengui la nostra feina i confiï en nosaltres, ens hem de donar a conèixer com a infermeres comunitàries. Es podrien fer campanyes de conscienciació per mostrar els serveis.

La pandèmia ha estat un sotrac per a tota la societat, i especialment per a l’àmbit sanitari. Com han evolucionat, en general, les coses? Segur que hi ha coses que han empitjorat, però hi ha hagut millores?
Pensàvem que millorarien més coses… Que hi hauria més capacitat d’autocures i de prevenció, que la població s’hauria conscienciat una mica més. Com a centre sí que hem millorat en moltes coses, sobretot en l’ús de les noves tecnologies i en les relacions entre els professionals, ens hem unit més. En canvi, percebem que la població ha quedat com a espantada, acudeixen a Urgències per coses que realment no la requereixen, i aquesta situació està costant de reconduir.

Quin consell donaries a una persona que es vol dedicar a la infermeria?
El primer consell que donaria és que reflexioni sobre els motius pels quals es vol dedicar a la infermeria. Què em mou? Perquè no és el mateix voler ser infermera perquè et diuen que tendràs feina segura o perquè, realment, vulguis transformar la societat on vius. I, en segon lloc, que s’assessori sobre què significa ser infermera, perquè és una professió que te canvia la vida completament. La teva mirada, quan t’hi dediques, ja no torna a ser la mateixa pus mai més. I això és un impacte molt gran, en la teva vida.

Si poguessis dirigir-te a un polític amb poder de canviar alguna cosa respecte de la situació actual de les infermeres, què li demanaries?
Li demanaria més eines, a tot nivell, per poder acompanyar la població cap a la salut. Li demanaria fer una anàlisi de les necessitats reals de la població d’ara mateix, per tal d’invertir els recursos de manera eficient. En cronicitat, en residències, en ajudes cap a la dependència… I que es deixàs assessorar pels tècnics. I dins aquest assessorament, demanaria que la mirada infermera hi tengués un paper rellevant, perquè de cada vegada és més necessària.

Voldries afegir alguna cosa?
Resumiria la conversa tornant a dir que en atenció primària feim feina en equip, és una de les coses que millor ens defineix. I insitiria que la infermeria és una professió molt vocacional, transformadora a molts de nivells, cal voler-s’hi dedicar genuïnament.