Apunts de patrimoni. Antoni Puig
Ara fa un mes, parlàvem dels enterraments sobre les runes dels talaiots com la darrera fase del seu ús, encara que fos amb una funció completament diferent de l’original. Ho fèiem amb exemples de Valldemossa i Manacor, però acabàvem parlant d’una tomba molt especial documentada a Ses Païsses, a Artà. Allà, a les excavacions de final dels anys 1950, es va fer la troballa d’un guerrer enterrat amb un casc i una espasa. Un casc d’un tipus paradigmàtic d’una època molt concreta, un casc que els arqueòlegs avui coneixem com del tipus Montefortino.
Per entendre millor la troballa, però, hauríem d’anar al moment en què va ser feta, ara fa més de seixanta anys. Qui dirigia l’excavació era un arqueòleg italià que després seria una de les figures més destacades de l’arqueologia del seu país, el Prof. Giovanni Lilliu. Ell mateix descrivia la troballa d’aquesta manera:
“Nell’abitazione n. 1, costruita nel Talaiotico IIIa, fu introdotta una tomba a cremazione, con corredo di ceramiche e con un elmo dicorato di bronzo, del III-II secolo a. C.” (Lilliu, 1962-63: 27).
Malauradament, no donava gaire més informació sobre el context arqueològic, encara que a la caixa on es conserva el casc al Museu de Mallorca hi trobem un conjunt de restes que ens podrien indicar quin és el context. Entre la ceràmica, destaquen dues llànties i una base d’una ceràmica coneguda com a Campaniana A, per la regió de fabricació. Encara més interessant és el que podria ser la resta de l’aixovar de la tomba: un anell metàl·lic, restes d’una espasa de ferro i dotze percutors rodons de pedra calcària que tal vegada eren projectils de fona, a l’estil dels trobats al talaiot de Torellonet Vell, a Maó i els d’Osuna, a Sevilla.
Un casc, un anell metàl·lic, una espasa de ferro i, entre altres coses, dotze possibles projectils… una troballa arqueològica excepcional que ens du a pensar que l’individu que s’hi va enterrar devora devia ser un personatge destacat dins la comunitat i que la seva importància devia estar amb relació a la guerra. De fet, el casc, és gairebé un indicador arqueològic del moment històric en què els mercenaris de les Gimnèsies —Mallorca i Menorca— van lluitar tirant pedres amb les seves fones en més guerres fora de les illes. Es tracta d’un casc de tipus etrusc, que fa nom per un lloc, Montefortino, a la Regió de les Marche, al nord-est d’Itàlia, on va ser trobat l’exemplar que serví per denominar el tipus. Presenta una forma com de casc de “Jockey”, però amb la visera darrera, al clatell, i tenia proteccions de metall també per les galtes. Qui sap si va fer part del botí que aquest guerrer de Ses Païsses va arrabassar a algun dels seus enemics caiguts en batalla!
Més enllà de les suposicions més o menys encertades el que podem deduir d’aquesta troballa excepcional és que en un moment molt avançat de la prehistòria, segles després de la construcció del darrer talaiot, aquells monuments eren allà, com a testimonis del passat i que per alguna raó, alguns individus, molt probablement singulars, s’hi van voler vincular, com si fos una manera de reivindicar un passat amb el qual volien tenir uns vincles que els donaven una distinció.
