Picapedrers, fusters i mestres d’aixa són alguns dels professionals que treballen de manera conjunta amb els ferrers, tot i que alguns ho fan de manera més continuada que d’altres. Ho expliquen.
“És molt exagerat el ferro que es posa”
Damià Fluxà és mestre d’obres i assegura que tot i haver d’utilitzar el ferro, “la nostra relació és completament independent” i “puntual”. En el seu cas, fa habitatges unifamiliars i el necessita per fer algunes estructures.
Ara bé, reconeix que en aquests moments “s’utilitza més ferro perquè es fan més estructures metàl·liques”. També diu que en demanen més perquè “cerquen espais més grossos i necessiten més ferro”. Entre d’altres, posa l’exemple de grans columnes.
El ferro és un material, però, que no substituiria per altra. “Està demostrat que la construcció amb mares és la que ha duit menys problemes, així com el ferro també duu pocs problemes; la majoria de picapedres estam igual i és molt exagerat el ferro que es posa”, assegura Fluxà.
“No a totes les barques necessitam el ferrer”
Els ferrers també treballen amb embarcacions. Ara bé, els abasteixen més de peces d’acer inoxidable o altres metalls com el coure o el bronze, que no de peces de ferro. I així ho explica el mestre d’aixa Llorenç Julve, ja que de “ferro en procuram posar poc perquè tot és rovell”.
En el seu cas, però, només va a la ferreria “si necessit peces d’inoxidable”, que “val més donar-lo a fer a un professional que sap d’això, delegues feines”. Ara bé, especifica que “els perns de bronze o coure els feim nosaltres mateixos”.
Tot i això, el treball conjunt entre ferrers i mestres d’aixa no és ni seguit ni constant. “No a totes les barques necessitam el ferrer, ni de molt”. “Des que hi ha acer inoxidable, la cosa no ha canviat”, afirma Julve.
“Empram prefabricats el 90% de les vegades”
“Abans es feien més coses amb ferro perquè es feien més coses a mida, però ara empram prefabricats el 90% de les vegades. Només anam al ferrer quan són coses molt concretes”, explica el fuster manacorí Pere Sansó. I, afegeix a aquesta afirmació, que aquestes peticions tan determinades són “de cada vegada menys” habituals.
Tot i això, Sansó no tanca la porta al ferro ni a la feina conjunta amb les ferreries. Encara es necessiten els uns amb els altres. Més que res, perquè el que en aquests moments necessita ferro, és gairebé segur que el necessitarà sempre. I és que, segons afirma el fuster, “tot el que hem pogut substituir, ja l’hem substituït per una qüestió de temps i de costos”.
