Militant d’Endavant OSAN
Dijous dia 31 de juliol vàrem viure un dels dies més bells de la història recent de Manacor quan una munió de gent va omplir places, carrers i avingudes de la nostra ciutat en solidaritat amb Palestina, exigint que es posi fi al genocidi que està perpetrant l’estat d’Israel, en la manifestació més nombrosa de la història recent de Manacor. La causa palestina és un dels exemples més clars de la dignitat d’un poble que fa més de setanta anys que planta cara a l’ocupació del seu país, resistint contra un estat tot poderós que compta amb els aliats més grans del món i denunciant l’extermini del seu poble. Però tot i aquests exemples, hi ha qui resta equidistant o se situa del costat de l’opressor en aquesta i d’altres exemples tan clars com el de Palestina.
Deixant de banda aquella gent que clarament es posiciona amb l’estat d’Israel – sigui per islamofòbia, perquè estan doblegats als interessos de l’estat genocida d’Israel o dels Estats Units o perquè han quedat absorbits per les tones de propaganda que s’han generat per negar l’evidència del genocidi – m’agradaria entrar avui en tota aquesta capa de grisos, equidistants, indecisos, etc. i apuntem algunes idees.
Pens que de cada vegada estan més esteses un conjunt d’idees i pensaments pels quals es predica allò de què “totes les opinions són vàlides”. Això podria ser verdaderament cert quan es tracta de tenir preferències sobre grups de música, estils de rajoles o per dir d’on t’agraden més les ensaïmades, però pel que fa a ideologia o drets humans evidentment no ho és. No són acceptables idees com les del masclisme, que situa socialment en una posició inferior a les dones pel fet de ser-ho, o les racistes, que pretenen negar drets a persones pel seu to de pell, trets ètnics o el lloc on ha nascut ells, els seus pares o padrins. De la mateixa manera que no és acceptable la defensa de l’estat d’Israel pels quasi vuitanta anys d’ocupació de Palestina, per la privació de drets humans als palestins durant tot aquest temps i especialment els dos darrers anys.
Per altra banda, tenim l’apoliticisme i la falta de posicionaments polítics. Aquesta tendència s’ha vist molt clarament amb la qüestió palestina i els famosos que s’excusen amb la ignorància i el desconeixement sobre la qüestió o la polarització social i sovint això són més excuses per por de perdre oients, clients o seguidors que un posicionament clar sobre una qüestió que els podria perjudicar econòmicament. El dels famosos és un exemple molt clar de privilegi. Tot i que no som especialment fan del discurs dels privilegis, aquest és un cas molt clar: no interessar-te, no informar-te, no formar-te una opinió i no fer-la valer quan hi ha milions de persones patint i morint no és un dret: és un privilegi que tens pel simple fet d’haver nascut a Mallorca i no a Gaza. No existeix el dret a la ignorància, sinó el deure d’intentar fer del món un lloc millor.
Per acabar, convé que tinguem clara quina és la imatge correcta de la dignitat. La dignitat no és una autopista de molts carrils on cadascú tria quin és el que més li convé o interessa, la dignitat és una trinxera que determina de quin bàndol estàs. O estàs amb els oprimits o estàs necessàriament amb els opressors. O es defensa Palestina o s’és còmplice del genocidi. I la defensa de Palestina, com l’essència més clara de les causes justes del nostre temps, és necessari que es faci amb paraules, però també amb gestos, accions i mobilització, fent boicot a productes i persones que defensen a Israel, anant contra els seus interessos i exigint que les institucions defensin la causa Palestina. I que visqui sempre la lluita del poble palestí.
