“La Universitat Catalana d’Estiu ha canviat la vida de moltes persones, deixa empremta”

Entrevistam el catedràtic emèrit en història moderna i president de
l’equip rector de la Universitat Catalana d’Estiu Jordi Casassas i Ymbert (Barcelona, 1948) perquè ens parli de la xerrada que oferirà dia 12 d’abril a l’Escola de Mallorquí repassant el mig segle d’història
d’aquesta institució.

Per als lectors que no la coneguin, com presentaríeu la Universitat Catalana d’Estiu?
És una institució creada entre 1968 i 1969 que té una part reivindicativa dels Països Catalans i una altra de la cultura catalana, en el sentit més ampli de la paraula. Els actes de la UCE es realitzen a Prada del Conflent, és a dir, en territori de la República francesa, això vol dir, en un territori neutral, entre cometes, que no pot ser identificat exclusivament amb un territori catalanòfon concret. Les activitats organitzades tenen lloc entre el 17 i el 23 d’agost de cada any.

I per què a Prada del Conflent? Si no ho record malament, va ser on s’exilià Pompeu Fabra, té molt de pes simbòlic…
Sí, on estava exiliat Fabra, i Pau Casals i molts d’altres. Allà s’hi reunien molts d’intel·lectuals catalans: Rovira i Virgili, Macià Alavedra, Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra… malgrat que hi havia molts de problemes de desplaçament i pecuniaris, en aquella època. És a dir que, efectivament, la UCE es fa a Prada per aquest motiu, en part. I perquè la iniciativa, en un principi, la prengueren un grup de professors i activistes de la Catalunya del Nord que volien posar-se en contacte amb gent d’altres territoris per muntar una sèrie de seminaris sobre cultura catalana. Però a partir del 1969 es va constituir la Universitat Catalana d’Estiu pròpiament dita i en començà el creixement.

Quina diríeu que ha estat la importància històrica de la UCE? I com ha anat evolucionat durant aquests més de 50 anys?
La importància que té és la d’haver constituït un àmbit de debat plural, crític i sense cap tipus de limitació sobre temes dels Països Catalans. I, després, ha servit per a fomentar la fraternitat entre els representants dels diferents territoris catalanoparlants. Durant el final del franquisme va ser un focus de resistència. I avui en dia s’ha convertit en un dels pocs àmbits en què es desobeeix la Constitució Espanyola, que prohibeix formalment la reunió de “províncies i autonomies adjacents”, una norma feta especialment per a evitar accions conjuntes entre Euskal Herria i els Països Catalans. Molta gent, de generacions passades i presents, afirmen que la UCE els ha canviat la vida i la percepció que tenen del país, deixa empremta.

Quina representació tenen les Illes Balears a la UCE?
Un dels motius principals d’aquesta xerrada que farem és que les Illes havien tingut un paper important dins la UCE, i la ciutat de Manacor especialment, però progressivament, ha anat minvant. Això ha estat per molts de motius, sobretot relacionats amb la política de les institucions i també per la insularitat, que fa que els contactes siguin més complicats. El que hem de procurar és revertir aquesta situació, i més en el clima polític actual.

I quines personalitats de les Illes Balears han impartit sessions i tallers per a la UCE?
El Dr. Gabriel Bibiloni, per exemple, té molt de pes dins la institució i hi col·labora molt. I, a banda d’ell, el Dr. Sebastià Serra és el nostre representant de les Illes i qui ha organitzat aquesta xerrada. I hi ha una llista enorme de professors i de gent de les Illes molt activa dins l’estructura de la UCE.

M’agradaria acabar amb dues preguntes generals, segurament impossibles de respondre satisfactòriament, sobre el futur dels Països Catalans. La primera és sobre la fragmentació territorial: com ho podem fer perquè la població dels diferents territoris se senti dins un espai nacional comú?
Aquesta pregunta, si te la contestés bé, em podrien fer, pràcticament, director general de l’ONU! Perquè és molt complicat. Hi ha un element característic de Catalunya que té el correlat perfecte en una dita: “Tants caps, tants barrets”. Això vol dir que, aquí, tradicionalment es produeix una fragmentació natural, que fa referència especialment als sectors més sensibilitzats amb el discurs nacional, per als quals els matisos són molt importants. I aquests matisos són els que, de vegades, produeixen les escissions. En el món de la dreta, de la patronal, del capitalisme salvatge, externament van en bloc. La divisió també ve fomentada per les accions governamentals dels diferents territoris i per l’encrespament polític institucional que, constantment, es produeix contra els Països Catalans. A casa del pobre, tot són goteres.

Un altre element cohesionador és la llengua. Què podem fer perquè els joves no l’abandonin?
Continues fent preguntes que m’acosten a la presidència de l’ONU! No podem pensar exclusivament en termes sociolingüístics, també hem de tenir en compte paràmetres de la societat de consum en què vivim. La societat està globalitzada, uniformitzada. El voluntarisme de fa 40 o 50 anys no funciona, actualment. L’adopció de la llengua difícilment serà unànime, però cal persistència i que la societat dels PPCC ofereixi un plus d’atractiu, que el fet de ser català singularitzi i destaqui.