Skip to content

La validació del Principat

Foto: Marga Estelrich
Reïna ha tret un nou single. Un de molt bo, segons puc analitzar a mesura que avancen els segons al reproductor multimèdia del cotxe. Durant el trajecte Manacor-Palma ja he memoritzat part de la lletra i en sortir del cotxe puc taral·lejar sense esforços l’exquisida melodia pop que caracteritza el tema en col·laboració amb una Maria Jaume despreocupada i finíssima. Les veus d’ambdues al·lotes s’amalgamen, formen una conjunció perfecta que Jorra Santiago ha sabut aprofitar al màxim a la producció. Ja ho deia al principi: un single rodó.
Després d’escoltar “Dolent” vull fer un tuit lloant la qualitat de la cançó, però en posar-me a escriure alguna cosa em frena de ser massa efusiva, massa pilota, un poc sobrepassada pel moment. Esborr els 100 caràcters que havia escrit i seguesc amb el meu dia. Deu minuts més tard hi torn i pens: com que massa efusiva? No és la música una de les manifestacions artístiques que més m’exalten, a la que més temps d’estudi i enriquiment personal he dedicat? Escric el tuit i el public: el nou single de Reïna amb Maria Jaume és pop del bo, del que te deixa amb ganes de més, pop fet amb cura, detall i consciència. Per què em fa vergonya dir-ho? Per què hem d’esperar sempre que algun crític o personatge públic del Principat ens digui que allò que fem és de qualitat?
Aquestes preguntes fa temps que me van amunt i avall cada vegada que veig utilitzar l’etiqueta emergent amb noms com la mateixa Maria Jaume, Maria Hein o fins i tot, encara, Da Souza. Lluny de tornar a entrar en debat, per a qui són emergents aquests noms? Per algú que els acaba de descobrir, perquè si miram amb retrospectiva, per a l’escena mallorquina ja no són ni de bon tros poc coneguts. Nosaltres sabem qui són les artistes o els grups que han aixecat el panorama musical mallorquí els darrers anys. De fet, no aturam d’anomenar-los, de generar narratives d’agraïment envers ells i elles, i és que estam ben contentes de poder gaudir d’un univers musical tan viu i divers. Ara bé, sempre hi ha una part de mi que no acaba d’estar tranquil·la amb aquest tema. Ja sigui en terreny musical com literari o cultural en general, tinc la sensació que un reconeixement principatí val per cinquanta comentaris positius illencs. Amb això vull dir que ser vista artísticament per una mirada catalana sovint aporta un valor qualitatiu bastant més alt que l’obtingut amb una crítica quilòmetre zero.
Ens passa a totes (m’incloc) i té certa explicació: el model cultural català sempre ha esdevingut un mirall pels territoris de parla catalana. Miràvem TV3, el ClubSuper3 i les sèries doblades al català central (un altre tema de debat) mentre que sovint ells, els catalans, encara creuen que poden referir-se a ses illes com una entitat homogènia i uniforme enmig del Mediterrani. Aquest fet diferencial ja provoca que nosaltres els tinguem més a ells com a referents que no a l’inversa, i si a més hi afegim tot un grapat de generacions que vam partir a estudiar a Barcelona emmirallats per la ciutat, ja tenim la combinació perfecta. Estic segura que deu ocórrer alguna cosa semblant amb la gent de comarques i Barcelona ciutat. Al final, tendim al centralisme.
Abans d’acabar és important que ho digui: aquesta peça no és un atac contra la crítica que es fa als mitjans catalans dels productes artístics mallorquins. Al contrari: me fa feliç veure com cada vegada hi ha més voluntat de tenir-nos en compte dins la diversitat de cadascun. Aquesta peça és més aviat autocrítica: podem posar en valor d’una vegada per totes la qualitat musical, literària, cultural mallorquina dels darrers anys? És clar que algunes institucions i persones han sabut veure la feina feta, però el meu clam va més enllà: si una cosa ens agrada diem-ho, cridem-ho ben fort i fem-ho nostre. I sobretot, per favor, escoltau el nou senzill de Reïna.
Back To Top
Search