La vida canvia de pressa

“La vida canvia de pressa.

La vida canvia en un moment. T’asseus a sopar i la vida que coneixes s’acaba.

El problema de l’autocompassió.”

Així comença L’any del pensament màgic de Joan Didion, una d’aquelles novel·les que ho canvien tot. M’hauria agradat llegir-la amb la meva padrina, comentar el llibre juntes. Ella, amb tota una història de pèrdues familiars i jo, que no sabia res encara.

Sempre he pensat que viure en una família on ja s’enyora a molta gent fa que tot prengui una perspectiva diferent d’aquelles on encara hi ha gairebé tots els padrins, tiets i cosins. Sentir el llegat, l’herència, també té alguna cosa a veure amb tenir la sensació que coneixes a persones que van morir molt abans del teu naixement. A ca nostra és un tema recurrent, recordar els morts, perquè n’hi ha molts. Podria fer un retrat més o menys fidel de tots els familiars que mai vaig conèixer, podria descriure la seva personalitat, els gustos musicals, les manies. Durant l’adolescència no entenia per què tants records, tantes referències a vides passades, a vides que ja no hi eren. Pensava que teníem molta mala sort. Anys més tard, sovint m’atabala la idea que a la meva edat, mon pare i ma mare ja havien perdut mitja família.

El dia que escric això la meva padrina hagués fet 83 anys. M’he despertat pensant en tot allò que he anat oblidant d’ella -la seva olor, la cadència de la seva veu, el nom dels seus pares- i he entès que els records poden ser un acte de respecte, reconeixement i consciència. Començ a veure per què a ca nostra els morts viuen en totes les coses: una polsera, un arròs de peix, una jaqueta de cuir. Tenir-los present en tot allò que els feia ser qui són és una altra manera d’estimar. Per això m’entusiasmen les coses que sí record de la padrina: els ulls, les mans, el tacte aspre de la pell, les raoles, els anells, el dia del seu aniversari, el to del seu pintallavis.

El dia que escric això la meva padrina hagués fet 83 anys i mon pare, ma mare i el meu germà són vius. L’única mort que de moment m’ha tocat viure és la més natural, la més previsible en sentit temporal, però l’historial familiar em fa estar en constant estat d’alarma, sabent que la vida canvia de pressa. En una família on s’acumulen les desgràcies és fàcil caure en l’autocompassió. Amb el temps, he après que tenir mala sort no és haver patit moltes pèrdues. Tenir mala sort és no ser capaç de recordar-les.