* Fotograma de la pel·lícula “Atonement” del 2007.
“Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”, diu Salvador Valldaura a sa filla. Aquest estiu he volgut recuperar un exercici que amb el temps havia anat deixant de banda: rellegir, revisitar, resignificar algunes de les novel·les de Mercè Rodoreda. La primera vegada que vaig llegir Mirall trencat tenia setze anys. Era tan jove que vaig passar per alt alguns fragments que ara, amb vint-i-set, consider indispensables. La cita que enceta aquesta peça i que llegim al començament de l’onzè capítol del llibre restava oblidada enmig de les pàgines. Amb setze anys trobava molt més indispensable el pròleg que la mateixa autora havia escrit per l’ocasió, on havia subratllat coses com “uns ulls de color indefinit on s’havia anat acumulant molta vida.” Què devia saber llavors de vida acumulada? Què dec saber ara encara de vida acumulada? Trobar-me amb la meva lectora adolescent sempre m’interpel·la. M’agrada veure quines eren per a ella les idees primordials, com transitava el text, fins on estava disposada a arribar. Així i tot, tornem al principi.
“Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”, diu Salvador Valldaura a sa filla. Just el dia que rellegesc aquesta frase perfecta trob una carta sense obrir entre les estanteries de ca nostra. Per sorpresa, qui escriu és mon pare amb vint anys. Mai va acabar enviant el text a la Unitat de Tropa de Ceuta on el seu millor amic feia la mili. Per sorpresa, la versió de mon pare del 1987 tenia tota una vida abans que jo arribés al món. Faltaven molts d’anys per a conèixer a mu mare i encara més per a pensar que algun dia una filla podria trobar aquest sobre que mai va arribar a port. Quan he explicat a mu mare la troballa, m’ha dit que ja sabia tot el que s’hi explica. Ingènua de jo, que pensava haver descobert un secret, he quedat astorada.
La vida anterior dels pares m’inquieta i me fascina a parts iguals. Quines històries han decidit no explicar-nos? Com de molt tenim una visió real de qui eren amb vint anys? Si hi pens una estona sempre arrib a la mateixa conclusió: jo també voldria conservar una vida sense fills, uns records sense fills, una jo sense fills. Lluny de caure en egoismes, el dret de preservar-nos certes intimitats ens obre la porta a un món encara més irresistible: el de les memòries reservades, furtives, mig clandestines. Poder visitar un amant perdut en el temps amb l’acte senzill de caminar per un carrer, d’aturar-se davant una porta o d’asseure’s a aquell banc concret és un dels pocs exercicis de nostàlgia amable. Joan Margarit ho definí a la perfecció: “Ha arribat aquest temps / que la vida perduda no fa mal, / que la luxúria és un llum inútil / i l’enveja s’oblida. És un temps / de pèrdues prudents i necessàries, / no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n. / És ara quan l’amor / coincideix a la fi amb la intel·ligència. / No era lluny ni difícil. / És un temps que només em deixa l’horitzó / com a mesura de la soledat. / El temps de la tristesa protectora.”
Com sabem realment qui som als vint, trenta, quaranta o cinquanta anys? Amb fills o sense, amb més o manco vida als ulls, només hi haurà un lloc on podrem tornar sempre. “Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”, diu Salvador Valldaura a sa filla.
