Skip to content

L’Àgora de l’OCB: El català a la sanitat pública: una assignatura pendent

Antoni Llabrés Fuster – UIB / OCB

Enguany es compleixen els quaranta anys de la declaració d’oficialitat de la llengua catalana a les Illes Balears. Efectivament, dia 25 de febrer de 1983, val a dir que en el furgó de cua, les Corts Generals aprovaven l’Estatut d’Autonomia, i el primer dia del mes de març, amb la seva publicació, entrava en vigor. D’aleshores ençà disposam d’un règim jurídic lingüístic de doble oficialitat (més adient que cooficialitat, que sol reservar per al català una posició subalterna, tot distingit entre una llengua oficial, la de l’Estat, i una altra simplement cooficial, la pròpia), que si bé mostra evidències d’una clara asimetria a favor del castellà, ha permès innegables avanços en la recuperació i foment de la llengua catalana a través del que hem conegut, en general, com a procés de normalització lingüística.
Un dels àmbits en què s’ha fet més evident aquest progrés és en l’ús de la llengua catalana per part dels poders públics, el que se’n diuen els usos institucionals i administratius, especialment en el cas de les administracions autonòmiques, insulars i locals. Ara bé, no d’una manera homogènia: la sanitat pública en representa una gravíssima anomalia.
Segons dades actualitzades de l’Oficina per a la defensa dels drets lingüístics de les Illes Balears, entre desembre de 2020 i gener de 2023, corresponen al Servei de Salut una tercera part de totes les reclamacions d’intervenció que els ciutadans hi han formulat per vulneracions de drets lingüístics. I si prenem com a referència el conjunt de casos relacionats amb l’Administració autonòmica, en representen dues terceres parts del total de reclamacions!
I és que seguit seguit, apareixen notícies sobre conculcacions de drets lingüístics en l’àmbit sanitari en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Moltes d’elles es produeixen en les interaccions orals entre els pacients i el personal dels serveis sanitaris: no es tracta ja que el ciutadà no és atès en la seva llengua de preferència, sinó que fins i tot se l’impedeix expressar-se en català amb normalitat i es veu forçat a canviar de llengua i, per tant, a renunciar a l’exercici legítim dels seus drets. En el millor dels casos perquè el metge o l’infermer ni tan sols tenen la capacitat d’entendre la llengua pròpia del territori en què fan feina com a empleats públics (en el pitjor, que també n’hi ha hagut, perquè han decidit no voler-la entendre).
I és que un dels drets lingüístics més rellevants que es deriva del caràcter oficial d’una llengua és el de poder fer-ne ús davant de qualsevol administració pública. Es denomina dret d’opció lingüística i comprèn tant la possibilitat d’adreçar-nos a l’administració (vessant actiu) com la de rebre’n resposta (vessant passiu) en la llengua triada. I és ben bo d’entendre que sense una capacitació lingüística adequada dels treballadors de la sanitat pública aquest dret d’opció lingüística esdevé paper banyat.
Aquests darrers dies hem assistit a un autèntic despropòsit, que podria haver contribuït a agreujar considerablement aquesta situació si la societat civil organitzada no hagués forçat el Govern a rectificar. Efectivament, les convocatòries dels processos d’estabilització d’interins de l’IB-Salut eximien els aspirants amb caràcter general, per a totes les categories de metges i infermers, de l’acreditació de coneixements de llengua catalana (convertint en regla general una excepció legal prevista per a casos concrets d’insuficiència de professionals en determinades especialitats). Això és, 2.283 sanitaris haurien esdevingut fixos sense demanar-los cap coneixement de català, ni en el moment d’accedir a la funció pública, ni aplicant-los una moratòria de dos anys, ni mai. Una exempció absolutament indiscriminada, que atemptava contra la legalitat vigent en la matèria.
Afortunadament, la ràpida reacció de l’Obra Cultural Balear i l’STEI, que interposaren recursos de reposició davant de l’Administració i anunciaren accions judicials si el procés continuava endavant, i d’una exitosa campanya a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació -hi podríem afegir el posicionament enèrgic, dins l’executiu, de Més per Mallorca, i de la Direcció General de Política Lingüística – forçaren el Govern a recular.
Cal confiar que la resolució favorable d’aquests incidents comporti un punt d’inflexió, principalment a través d’una modificació legislativa de la regulació de l’exempció de català perquè quedi restringida, de forma excepcionalíssima i ben motivada, a supòsits d’autèntica necessitat. I, evidentment, mai de forma vitalícia, com ara es pretenia, sinó a tot estirar, de manera temporal, a un termini raonable de dos anys.
Ara bé, no oblidem que una capacitació lingüística adequada del personal sanitari no és més un pressupost imprescindible perquè els ciutadans puguem fer un ús normal de la nostra llengua de preferència a l’àmbit de la sanitat pública. Cal molt més per impulsar-ne un ús efectiu, també per part del Servei de Salut, de manera proactiva, i el català arribi a assolir la posició que li correspon. I, a la legislatura vinent, que comença d’aquí a uns mesos, aquest haurà de ser un dels objectius principals de la política lingüística del nou Govern sortit de les urnes.

Back To Top
Search