*Imatge de l’entrada del Pou de na Patarrà, Alaior. Foto: Jerónimo Juan Tous
Apunts de patrimoni. Antoni Puig
El mes passat, coincidint amb les notícies de la posada en marxa de l’abastiment d’aigua potable a una part del nucli urbà de Manacor, vàrem començar un repàs sobre què coneixem de l’abastiment d’aigua a la prehistòria de les Balears. Qui ho va llegir recordarà que parlàrem de les basses de recollida d’aigua de pluja que es troben a prop de certs grups de navetes, cases de l’Edat del Bronze, així com de les coves naturals amb aigua dolça que es troben davall de certs jaciments arqueològics, com els de Na Pol i s’Illot (de l’Edat del Ferro). El més probable és que l’aprofitament de l’aigua dolça subterrània accessible mitjançant una cova natural va ser una de les maneres més pràctiques per poder disposar d’un flux continu i fiable d’aigua potable durant la prehistòria. No debades la major part de les coves naturals que avui encara presenten llacs o cocons amb aigua dolça també presenten restes arqueològiques associades al seu aprofitament. Tanmateix, aquesta no era l’única manera de tenir accés a l’aigua. Com també repassàrem, alguns jaciments prehistòrics han conservat estructures construïdes per acumular aigua d’època prehistòrica, com les cisternes del Coll de Cala Morell i de Torre d’en Galmés, a Menorca. El mes passat, però, deixàrem sense tractar una altra manera d’accedir a les aigües subterrànies: els pous. Tornant a Menorca, destaca, sense cap mena de dubte, el pou de na Patarrà a Alaior, però n’hi ha d’altres, com els de Calecoves i d’ Alcaidús (al mateix municipi), el de Binimaimut (a Maó) i el de Macarelleta (a Ciutadella). No obstant això, i com hem apuntat, el més conegut és el de na Patarrà, situat a prop del poblat de Torralba d’en Salort. Aquest pou va ser «construït» aprofitant un avenc existent, és a dir, el que tenim avui és el sistema d’escales, picades a la roca molt probablement en època prehistòrica, per poder accedir a l’aigua del fons de l’avenc. Aquest, d’uns 50 m de fondària, és gairebé vertical i el seu desnivell es salva amb nou trams d’escales picades a la pedra. La llegenda diu que una geganta, que guardava el lloc i el jaciment proper de ser profanats, hi anava a cercar l’aigua que després servia a mitjanit a cinc gegants que es reunien a la Taula de Torralba. Sens dubte, el fet d’haver generat una llegenda parla, en primer lloc, de la importància del pou i de la seva monumentalitat, però també representa una gran sort per a la seva preservació perquè a principis del segle XX el pou es trobava cobert i gairebé l’única referència de la seva existència era la llegenda. Sort que estudiosos i historiadors, com Binimelis i Quadrado, també havien transmès, no només la seva existència, sinó les seves característiques i la seva importància. Va ser l’any 1949 que es va començar a buidar el pou una altra vegada, llàstima que es fes això, «buidar» i no excavar amb metodologia científica, una metodologia que hauria pogut aportar moltes més dades de na Patarrà i ajudar al nostre coneixement de la gestió de l’aigua a la Prehistòria balear.L’aigua a la prehistòria de les Illes Balears (II)
El mes passat, coincidint amb les notícies de la posada en marxa de l’abastiment d’aigua potable a una part del nucli urbà de Manacor, vàrem començar un repàs sobre què coneixem de l’abastiment d’aigua a la prehistòria de les Balears. Qui ho va llegir recordarà que parlàrem de les basses de recollida d’aigua de pluja que es troben a prop de certs grups de navetes, cases de l’Edat del Bronze, així com de les coves naturals amb aigua dolça que es troben davall de certs jaciments arqueològics, com els de Na Pol i s’Illot (de l’Edat del Ferro). El més probable és que l’aprofitament de l’aigua dolça subterrània accessible mitjançant una cova natural va ser una de les maneres més pràctiques per poder disposar d’un flux continu i fiable d’aigua potable durant la prehistòria. No debades la major part de les coves naturals que avui encara presenten llacs o cocons amb aigua dolça també presenten restes arqueològiques associades al seu aprofitament. Tanmateix, aquesta no era l’única manera de tenir accés a l’aigua. Com també repassàrem, alguns jaciments prehistòrics han conservat estructures construïdes per acumular aigua d’època prehistòrica, com les cisternes del Coll de Cala Morell i de Torre d’en Galmés, a Menorca. El mes passat, però, deixàrem sense tractar una altra manera d’accedir a les aigües subterrànies: els pous. Tornant a Menorca, destaca, sense cap mena de dubte, el pou de na Patarrà a Alaior, però n’hi ha d’altres, com els de Calecoves i d’ Alcaidús (al mateix municipi), el de Binimaimut (a Maó) i el de Macarelleta (a Ciutadella). No obstant això, i com hem apuntat, el més conegut és el de na Patarrà, situat a prop del poblat de Torralba d’en Salort. Aquest pou va ser «construït» aprofitant un avenc existent, és a dir, el que tenim avui és el sistema d’escales, picades a la roca molt probablement en època prehistòrica, per poder accedir a l’aigua del fons de l’avenc. Aquest, d’uns 50 m de fondària, és gairebé vertical i el seu desnivell es salva amb nou trams d’escales picades a la pedra. La llegenda diu que una geganta, que guardava el lloc i el jaciment proper de ser profanats, hi anava a cercar l’aigua que després servia a mitjanit a cinc gegants que es reunien a la Taula de Torralba. Sens dubte, el fet d’haver generat una llegenda parla, en primer lloc, de la importància del pou i de la seva monumentalitat, però també representa una gran sort per a la seva preservació perquè a principis del segle XX el pou es trobava cobert i gairebé l’única referència de la seva existència era la llegenda. Sort que estudiosos i historiadors, com Binimelis i Quadrado, també havien transmès, no només la seva existència, sinó les seves característiques i la seva importància. Va ser l’any 1949 que es va començar a buidar el pou una altra vegada, llàstima que es fes això, «buidar» i no excavar amb metodologia científica, una metodologia que hauria pogut aportar moltes més dades de na Patarrà i ajudar al nostre coneixement de la gestió de l’aigua a la Prehistòria balear.
