Skip to content

L’alquimista

Club de Lectura de Porto Cristo

Per dissort, no tots els llibres que hem llegit al Club de Lectura ens han agradat. Podem dir que aquest és un dels que ens han decebut en llegir-lo i comentar-lo al Club.
L’autor de L’Alquimista és Paulo Cohelo. Va néixer a Rio de Janeiro l’any 1947. La seva vocació d’escriptor feu que aviat es dediqués a la novel·la. L’Alquimista va ser la segona obra que publicà, i és realment la que li ha donat l’èxit. En realitat, la història no és original, ja que prové d’un conte persa que Jorge Luis Borges ja havia adaptat abans.
Cal tenir en compte que s’ha traduït a 88 llengües en més de 170 països i que ha venut més de 85 milions de còpies en tot el món.
Com el vàrem triar per llegir? Pràcticament tots els membres del Club l’havien llegit quan es va publicar l’any 1988. I els havia agradat molt. Per tant, ara, trenta-cinc anys després, vàrem pensar que tornar a llegir-lo i comentar-lo podia ser fascinant. Però ens va decebre totalment.
En un principi pensàrem que llavors ens havia agradat perquè en el moment de la lectura pentura hi havia una necessitat d’un cert misticisme que donés sortida a les inquietuds de la societat. I va parèixer que en Coelho, amb L’Alquimista, donava resposta a aquest anhel.
Però ara, amb aquesta lectura en profunditat, el llibre ens ha semblat que no ofereix aquestes respostes que trenta anys abans ens agradaren i arribaren als cors. Tot aquest simbolisme, aquest misticisme, ens ha semblat fora de lloc, inversemblant, buit, sense fons. Només paraules (Ànima del Món, Llegenda Personal, Guerrers de la Llum, Llenguatge Universal, Senyals de Déu, Principi Favorable) que perdien el seu significat dins una narració que no aportava gaire cosa més.
Diu Coelho que és un llibre simbòlic i no de ficció; no obstant això, l’autor l’escriu com una novel·la d’iniciació, és a dir, una novel·la on el protagonista aprèn a viure. Un dels problemes que hi vérem és que no t’adones d’aquest aprenentatge en en Santiago. És un al·lot que és pastor, però no perquè li agradi ser-ho, sinó perquè li agrada viatjar.
Trobàrem que la narració estava plena d’errades en forma d’obvietats, contradiccions, incoherències temporals. Compartirem uns quants exemples del que hem dit dels que més ens cridaren l’atenció.
Al principi del llibre, quan està llegint mentre espera per tondre les ovelles, se li acosta la filla del comprador de llana i li diu:
“—No sabia que els pastors eren capaços de llegir llibres —va dir una veu femenina al seu costat. —És que les ovelles ensenyen més coses que no pas els llibres.” Aquesta és una observació adient al que li ha comentat l’al·lota?
“Era un dia xafogós i el vi, per un d’aquests misteris insondables, li refrescava una mica el cos.” Misteris insondables? El problema és que moltes d’aquestes observacions que fa en Santiago al llarg de tot el llibre resulten òbvies, encara que l’autor les vulgui destacar com a màgiques o místiques.
Al començament de la segona part, esmenta: “Ja feia gairebé un any que el noi treballava per al Mercader de Vidres”. Més endavant, afegeix que havien passat dos mesos més. I encara un poc més endavant n’afegeix sis més. Per tant, si comptem els mesos, ens en surten vint des que va arribar a Tànger.
“Ja havien passat onze mesos d’ençà de la primera vegada que havia trepitjat el continent africà.” Amb aquesta afirmació fa l’efecte que l’autor no ha calculat gens bé el temps. El pitjor és que ho remarca: “Havia treballat un any sencer per realitzar un somni”. Aquesta incoherència temporal no és l’única. N’apareixen d’altres.: una en relació amb el llibre que llegeix i una altra quan està a punt d’arribar a les piràmides.
Els diàlegs ens van semblar com a forçats, ja que la majoria es resolen en el sentit de pregunta/resposta. Per exemple, quan en Santiago parla amb l’Alquimista:
– Perquè vos anomenen Alquimista?
– Perquè soc Alquimista.
I ja està! Es desaprofita l’ocasió per aprofundir en l’essència del que significa l’alquímia.
Quan arriben a l’oasi, els fan deixar les armes que duen. L’Anglès treu un revòlver: “- Com és que duus revòlver? – va preguntar el noi.
—Per aprendre a confiar en els homes —li va respondre l’Anglès.”
Una de les obvietats que més ens cridaren l’atenció és quan parla de les seves ovelles: “Es pensava que les ovelles li ho podien ensenyar tot sobre el món. Però les ovelles no li haurien pogut ensenyar l’àrab.” Evidentment. Però tampoc és l’única obvietat.
Totes les reflexions que fa en Santiago són o pareixen ser lliçons de l’autor. En cap moment tenim la sensació que en Santiago hagi après tant per tenir aquests pensaments.
Ara bé, sí que trobàrem un aspecte positiu en el viatge iniciàtic d’en Santiago. I és que troba l’amor en la persona de Fàtima, la noia de l’oasi. Això sí que representa un bon aprenentatge per a en Santiago.
En un moment del prefaci l’autor ens diu que transmet tot allò que li havia ensenyat el seu mestre Ram. Per a nosaltres, lectors del llibre, no ho ha aconseguit.

Back To Top
Search