Skip to content

“L’ametler com a cultiu majoritari a la seca no tornarà”

La trencadora de Son Macià va camí d’esdevenir una institució dins el món dels petits productors d’autoconsum de Mallorca. Ara mateix, Nofre Fullana, Miquel Serra i Gaspar Alomar són els tres socis responsables d’aquesta màquina, presumptament construïda els anys trenta i per la qual, juntament amb la triadora que la complementa, pagaren 900 euros l’any 2013. La màquina va començar a funcionar a Son Macià el 2015. La trencadora de Son Macià compta amb prop de 150 socis que en el moment de fundar-se la societat pagaren un euro. Si fa no fa, aquests són els usuaris que acudeixen a la trencadora els caps de setmana de tardor per trencar les ametles que han tomat a ca seva i de les quals, una vegada trencades, guardaran el bessó per fer-ne torró, tambor d’ametla, gató, o qualsevol altre producte propi de la nostra gastronomia de tardor i hivern.

És, al cap i a la fi, una associació sense ànim de lucre que satisfà una demanda creixent, malgrat la crisi del mercat de l’ametla. La iniciativa de comprar la trencadora va néixer a l’entorn de l’any 2013, quan una dotzena de persones va tirar endavant el mercat rural de Son Macià. “Hi veníem fruita i verdura i alhora ens dèiem, ‘tenim ametles i no les podem vendre perquè no hi ha trencadora’”, diu Nofre Fullana, que recorda que en aquell temps, si volien trencar ametles les havien de dur a Llubí o a Caimari. Va ser en aquesta situació que varen saber noves d’una trencadora que romania aturada a Porreres. Es posaren en contacte amb el propietari i ben aviat feren barrina.

Ara, la trencada a la trencadora d’ametles de Son Macià es paga a tant el quilo. Així, fins a 30 quilos es paga a 30 cèntims el quilo; fins a 90, a 27; fins a 300, a 24; i fins a 1.000 a 21. De cada vegada, diu Miquel Serra, “hi ha menys llocs que trenquen. Han tancat a Llubí, a Santa Maria, a Petra, a Sineu, a Artà… Ara només queden Caimari i nosaltres”. És cert que queden les trencadores industrials, però un client d’autoconsum no és un bon client per a elles. Qui va a trencar allà són els grans productors que miren de treure rendiment de la feina feta tomant les ametles.

Durant l’any, de febrer a agost, fan un manteniment bàsic de les màquines i tenen obert tots els dissabtes de setembre fins a cap d’any. Si arriba una trencada grossa, “venim un horabaixa entre setmana i li obrim”, diu Fullana, que recorda que tot du feina: “L agent ens telefona i els donam hora, molts són gent major i de vegades ens tornen telefonar per demanar-nos la confirmació del dia, altra gent, no tanta, ens contacta per correu electrònic o fins i tot per Facebook”.

Cada dissabte tenen de vuit a deu clients, “venguts de tot Mallorca i fins i tot de Menorca. Tenim un client que agafa cada any el vaixell a posta per venir a trencar a Son Macià”, diu Miquel Serra, que reconeix, però, que la trencadora, sense ser cap negoci, dona per pagar les hores dels tres socis que se’n cuiden. Nofre Fullana aclareix, però, que aquesta feina “la cobram des de fa un any i mig. Fins al 2020 l’activitat de la trencadora era completament deficitària”, fins que a principi del 2020, “empatàrem”. La instal·lació elèctrica, l’alternadora, el gasoil… tot són circumstàncies que generen despeses que, fins ara, no s’havien pogut sufragar. Ara bé, també reconeixen que “el fet que siguin màquines de fusta i ferro i que les pot arreglar el fuster del poble o qualcú un poc manetes, fa que no haguem de menester cap tècnic vengut de Barcelona, i això ens dona molta resiliència”.

Fins a 150 persones hi passen cada any i poden arribar a trencar deu tones d’ametla cada temporada. “Les màquines”, diuen, “poden aguantar aquest ritme, però no ens hi havíem posat per tant”.

A més, ara la trencadora s’ha convertit en un “petit atractiu del poble. Els clients venen a trencar, deixen els sacs, i se’n van a fer una volta o s’aturen a berenar al cafè”, diu Nofre Fullana, que afegeix que “els alemanys que hi venen ens deixen propina perquè ho conceben més com una experiència, i fins i tot algusn ens han oferit que això sigui una cosa visitable”. “És un servei útil”, diu Serra, que es gira cap a Gaspar Alomar: “No dius res, Gaspar?”. En Gaspar alça la vista: “Ara mateix tenc el cap fet un bombo”. Ha trencat tot l’horabaixa. La màquina fa molt de renou, i molta pols. La feina s’ha de fer amb mascareta. I és feixuga.

Tot i explicitar la utilitat de la trencadora, Nofre Fullana explica que “en la recuperació d’aquesta màquina hi ha també una visió romàntica, perquè si no l’haguéssim agafada hauria acabat al desguàs com el 95% de les que hi havia a Mallorca”. Miquel Serra hi afegeix: “L’agricultura antiga d’autoconsum o de petita escala la feien possible eines com aquesta”.

Adéu a l’ametla mallorquina
La trencadora macianera va ser concebuda per trencar ametla mallorquina, que és més petita, més rodona i de closca forta. Ara, per trencar ametla mollana, amb la closca més fluixa, “du més feina, perquè les màquines no estan preparades”. De totes maneres, hi ha ametla tradicional i n’hi ha d’híbrida. Només una part de l’híbrida és mollana.

Ara, “per la febre de la garrova cada any obrim un poquet més tard. La gent ha canviat les tornes del collir, i ara primer cullen la garrova entre el 15 d’agost i 15 de setembre i després les ametles, a partir del 18 o 19 de setembre. Notam que els anys que l’ametla va més cara la gent no ve tant a trencar, perquè la ven”, diu Nofre Fullana, que s’ha fixat que “la gent major ve a trencar a principi de novembre o a final d’octubre. Els més joves venen quan ja s’acosta Nadal”. Segons Fullana, “a la gent major li agrada preparar el rebost molt abans”.

L’ametla i la garrova, a mercè del mercat
Miquel Serra es lamenta: “L’ametla com a cultiu tradicional a la seca i majoritari no tornarà, perquè ja no tolera les condicions climàtiques d’ara, i perquè la rendibilitat és qüestionable. Tota la feina que es feia darrere un ametler un temps, si el feies a la seca i a la zona de llevant, ara ja no es pot fer”.

A més, s’hi suma Nofre Fullana, “és imminent que el Govern subvencioni l’arrabassada d’ametlers per estimular que hi hagi terreny net. I amb els fons europeus que arriben es podran destinar una barbaritat de doblers a plantacions d’ametlers amb regadiu i a la seca. I també de garrover”.

Segons Fullana, “quan depens d’un mercat globalitzat en què el preu no depèn dels qui produeixen sinó d’intermediaris i d’especulació, és imprevisible com pot oscil·lar. I passarà. A la garrova li queden un parell d’anys bons, i després segurament caurà”.

Serra recorda que “la garrova ha passat de pagar-se a 25 cèntims el quilo a 1,60 enguany. No hauria de passar ni una cosa ni l’altra. Tothom firmaria que els pròxims vint anys anàs sempre a 80, perquè això seria una cosa real. Les fluctuacions als extrems són el problema”.

Finalment, Nofre Fullana explica que “passen bastants d’anys fins que un garrover no et produeix una certa quantitat. Aquesta demora converteix Mallorca pràcticament en l’únic productor mundial que pot abastir la demanda actual”.

Back To Top
Search