*A la imatge, anunci de premsa de 1963.
El Calaix del Temps. Albert Carvajal
Els diaris de l’època afirmaven: “Sorprenden, a diario, los ‘Telegiornale’ de la ‘RAI’ por el interés de las imágenes ofrecidas y por la sensacional prontitud con que emiten reportajes de las últimas noticias de todo el mundo”. Per això mateix, alguns sectors del règim mostraren cert malestar davant la passivitat de les autoritats… quan la ciutat era a les portes de la celebració del Congrés Eucarístic. A les 19:30 h del 8 de maig, els televidents de carrer presenciaren el partit de futbol entre el Manchester United i el Milà, corresponent a la semifinal de la Copa d’Europa.
Lluís Llul, propietari de l’establiment, va vendre en una setmana mitja dotzena de televisors, tot i que no els podia servir per manca d’estoc a Barcelona i que encara no arribava senyal en espanyol. Amb la instal·lació inclosa, cada dispositiu costava vint-i-sis mil pessetes. A tall d’exemple, un Seat 600 suposava una despesa de seixanta-cinc mil pessetes, tres anys i mig del salari mitjà d’un treballador de l’època.
Aviat tota Mallorca es féu ressò de la notícia: a Manacor, un aparell amb antena rudimentària i mancat de repetidors, captava les emissions de cadenes italianes sense dificultats. Disposava d’una pantalla de trenta-cinc centímetres per vint d’alt. L’antena es localitzava a la teulada d’un edifici de tres pisos. Tenia sis metres d’alt i va ser instal·lada per dos tècnics venguts de Barcelona. Al diari Baleares de dia 20 d’octubre es llegia: “Ello ha animado a quienes estaban a la expectativa, y da gozo ver como nuestros tejados, poco a poco, se van habitando con ese mundo alámbrico de las antenas, reunidas en un cotarro cada día más numeroso”. Però a l’eufòria viscuda a finals de 1958 li seguí una pausa de quasi dotze mesos.
Fins que l’any 1960, coincidint amb els actes commemoratius del ’18 de juliol’, les autoritats franquistes inauguraven solemnement el repetidor de televisió instal·lat a la Serra de Tramuntana i que, ara sí, incorporava ‘oficialment’ l’illa al món de la televisió gràcies a la connexió amb el repetidor de Barcelona. El governador Civil i Cap Provincial del Moviment, Álvarez Buylla, declarà amb orgull que tal millora responia a l’interès mostrat pel Generalíssim durant la seva visita a la província el passat mes de maig. L’endemà començà a funcionar en període de proves.
Això no obstant, a Manacor la recepció de la televisió espanyola no era d’allò més clara i l’Ajuntament es veié en la necessitat de sol·licitar i costejar la instal·lació d’un repetidor propi el març de 1961. Aquella promesa facilità la compra massiva d’aparells amb el temor que llavors es generalitzàs el nou mitjà i fos més car adquirir-ne un.
A principis de setembre de 1962 s’establí el canal 6 per captar les emissions de la TVE, amb una recepció correcta en el rectangle Puig Major-Manacor-Santanyí-Palma. Davant les queixes d’alguns ciutadans per no rebre el senyal de forma nítida, la premsa sentenciava: “Es posible que algunos receptores no tengan montadas las bobinas correspondientes al Canal 6. Instalarlas es una operación sencilla que los proveedores respectivos pueden realizar con facilidad”.
Tot plegat permeté que, a finals de la dècada dels anys 1960, nombroses famílies manacorines disposessin d’un televisor propi. Els arguments que n’explicarien l’èxit són diversos però, al marge dels interessos de la indústria electrònica, potser caldria cercar-los en el fet que la pantalla petita satisfeia una demanda d’oci gratuït que no aportaven altres formes d’entreteniment social, en uns anys que el poder polític del règim anava perdent força.
