“L’atenció és essencial per a tots els aspectes de la vida i, en general, no la treballam”

Marc Sansó (Manacor, 1988) és psicòleg i està especialitzat en psicologia esportiva. Parlam amb ell sobre el paper del factor mental i la motivació a l’hora de practicar esport.

Quin paper juga la part mental en l’esport?
Depèn de cada esport però és molt important. El tenis, el golf, els triatlons són, per exemple, esports molt durs mentalment, sobretot si es practica amb alt rendiment, quan la part física és difícil de millorar.

Consideres que és més important que la part física?
Sí i és la manco treballada. Per exemple, vas a qualsevol equip i tenen preparadors físics però no tenen preparadors mentals. Si el teu cap et controla, no avançaràs.

Com es fa una preparació mental?
Cada persona és un món però hi ha aspectes clau que, per jo, s’han de treballar sempre. En primer lloc la motivació, perquè és el que ens mou. En segon, l’atenció: és essencial per a tots els aspectes de la vida i, en general, no treballam.

I com es du a terme?
Una bona manera és a través de teràpies de tercera generació com el mindfulness o la relaxació perquè t’ajuden a centrar-te en el moment. Per exemple, en Phil Jackson sempre feia relaxació als Chicago Bulls abans de sortir als partits i van guanyar set anells.

I l’esperit de superació?
Va relacionat amb la motivació i se’n xerra més quan parlam d’esports individuals i que comporten certs riscos. Els esports extrems tenen un component d’adrenalina molt important, perquè et fan voler més cada vegada, explorar els teus límits i això és el que entenem com a esperit de superació.

Aquesta adrenalina és la que crea aquesta “addicció” al risc, no?
Clar. L’adrenalina el que fa és preparar el nostre cos per reaccionar quan ens trobam en perill. Una vegada s’acaba aquesta explosió d’adrenalina, ve un estat de benestar, perquè generam dopamina i serotonina i això és el que cercam. Realment es pot equiparar, en diferent mesura, amb actes de la vida diària: per exemple quan anam a un parc d’atraccions i abans de pujar tenim por però després ens sentim bé. Això és el que fa un esport de risc. En aquest sentit, la personalitat juga un paper molt important en aquests esports de risc: hi ha persones que han de cercar més enllà i arriba un moment que es fan coses molt extremes per cercar aquest benestar.

Hi ha diferents tipus de motivació?
Sí. Quan parlam de motivació diferenciam entre una part intrínseca i una extrínseca. Jo crec que les dues són importants però sense la part interna, molts esports de risc o individuals, per exemple, no tendrien sentit.

I en l’esport en grup?
Cadascú té unes motivacions internes i en els esports col·lectius s’ha de trobar també qualque cosa que il·lusioni al conjunt. En general, la motivació d’un equip és guanyar però s’ha de saber equilibrar amb les parts individuals i cercar satisfaccions a més curt termini.