Club de lectura de Porto Cristo
“Un moment convuls de la història: l’Escola Cartogràfica Mallorquina, que aleshores era insuperable, el drama de les expulsions, les persecucions i les conversions dels jueus, un moment gloriós i decadent alhora del món medieval català”. Aquestes són paraules d’Alfred Bosch per definir la seva novel·la L’atles furtiu, que va guanyar el Premi Sant Jordi de Novel·la de l’any 1997.
Alfred Bosch i Pascual (la seva mare era mallorquina) va néixer a Barcelona l’any 1961. És escriptor, polític i professor universitari. Va estudiar en una escola anglesa i l’any 1979 es va matricular a la universitat per cursar estudis d’història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una de les seves grans inquietuds. Escriu novel·les, assajos i articles periodístics. Aquests darrers textos reflecteixen els seus viatges com a corresponsal de premsa per zones de conflicte, sobretot per Àfrica. Bosch ha exercit de professor d’història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra. La majoria dels seus llibres parteixen d’una forta ambientació històrica, però, en gran mesura, també són relats d’aventures, d’intriga i de descoberta viatgera.
L’atles furtiu ens situa als anys de la creació de l’anomenat atles català, confeccionat pel jueu i mestre cartògraf Cresques Abraham i el seu fill Jafudà Cresques a Ciutat de Mallorca. La història es mou pels volts del 1370 fins al 1391, any en què els jueus varen ser expulsats de Ciutat.
L’autor ens conta, per boca de Jafudà, la creació de dos atles: «Un del món conegut i un altre que especulava sobre terres incògnites». El primer, el reial, és el que encomana el príncep Joan al pare. Aquest atles contindrà el món conegut fins ara. L’altre, que anomenen el furtiu, serà el que, a més dels coneixements que tenen en aquell moment, estarà ampliat per llegendes i altres històries i coneixements que no s’hagin pogut contrastar, però que els semblin adients incloure en aquest altre atles. L’aventura s’embolica quan l’atles furtiu és robat i ningú sap on pot ser.
Però, a mesura que anàvem llegint, ens adonàvem que n’hi havia molt més, dintre d’aquesta narració d’aventures. Ens trobàrem amb una lliçó d’història molt ben ambientada per les descripcions que fa de carrers, edificis, llocs, olors, persones, vestimentes, àpats i menjars, festes, etc. De vegades pareix com si estiguessis caminant pels carrers que anomena.
La constatació que la història es repeteix pel que fa als jueus; l’intent, per part d’algunes persones, de crear una convivència entre cristians, jueus i musulmans; el pas de la infància a la maduresa, que complica la vida i les relacions de Jafudà, sobretot amb son pare; el principi de la fi d’una edat mitjana, i el pas cap a un Renaixement que suposava una societat més humanitària, són alguns dels temes que ens varen parèixer més importants i que vàrem anar comentant entre nosaltres.
El llibre té una estructura circular. Comença amb Jafudà de nin i acaba amb Jaume d’home. Principia a Ciutat de Mallorca i fineix a Ciutat. Però entremig succeeixen molts fets que són els que ens narra Jafudà en primera persona.
Tot això Bosch ens ho narra per mitjà d’uns capítols dedicats, cadascun d’ells, a un personatge rellevant. En total, escriu sis capítols i un epíleg. Comença amb Jafudà, continua amb Cresques, després apareix Betros, seguidament Bernat, llavors Selima i acaba amb Jaume, que és el nom cristià que rep Jafudà. La narració, dins de cada capítol, és cronològica, però en l’estructura global se sobreposen fets d’un capítol a un altre, tornant enrere per complementar el que ja s’havia narrat en un capítol anterior.
Amb els capítols així disposats el que l’autor aconsegueix és mostrar-nos com els diferents personatges influeixen en Jafudà, de manera que, a mesura que passen els anys, aquest va canviant de caràcter, de maneres de veure el món. I trobàrem que aquest fet queda molt destacat amb els personatges de Betros i de Selima. Dos personatges que influeixen moltíssim en els coneixements i sentiments de Jafudà i que són completament inventats per Alfred Bosch, però els infon una tal vida que sobresurten per damunt de tots els altres personatges que apareixen en el llibre. Encara que, aparentment, no formen part de la història principal, són l’ànima de L’atles furtiu.
Un altre dels personatges importants que apareix és el de Bernat (Metge). Funcionari reial, atén Jafudà quan aquest arriba a Barcelona. Per mitjà d’ell, ens endinsem (nosaltres, els lectors, i Jafudà) en l’ambient social i polític de la cort i del món català d’aquell moment.
Amb una estructura literària que dona més importància als personatges i a les seves relacions que a l’aventura de la creació de l’atles català; una ambientació molt rellevant, tal com hem comentat, i un llenguatge molt acurat a l’època, als membres del Club de Lectura ens ha semblat una extraordinària lliçó d’història, d’humanisme i de tolerància.
