skip to Main Content

L’efímer somni de la duana de Porto Cristo (II)

* A la foto, al fons, el quarter de carrabiners de Cala Manacor, allotjament provisional del primer administrador de la duana.

El calaix del temps. Albert Carvajal

Moguts els fils de Madrid satisfactòriament, el 18 de febrer de 1888 una Reial Ordre establia a Cala Manacor una duana de segona classe habilitada per a l’exportació en general, cabotatge i importació d’envasos, fustes sense treballar, carbó mineral i ramats. El Ministeri d’Hisenda regulà que s’hauria de nomenar un administrador amb el sou anual de 2.000 pessetes i un interventor-vista amb el de 1.500 pessetes. Les pagues assignades, a més de 90 pessetes per a material d’escriptori, serien satisfetes per l’Ajuntament, previ ingrés a la Delegació d’Hisenda per trimestres anticipats.
Sabem igualment que, amb motiu de la concessió, el diumenge 4 de abril hi hagué a la vila una cercavila que recorregué els principals carrers i que comptà amb la participació d’una banda de música. És important recordar com eren molts els manacorins i manacorines que en aquells moments depenien del comerç del vi. El vespre es donà una serenata als membres de l’Ajuntament a càrrec d’una orquestra i de la citada banda. A finals de maig es nomenava el primer administrador de la duana, Jesús Bernal, fins llavors interventor-vista de la de Ciutat el qual en prengué possessió el 3 de juliol de 1888.
Mentre es formalitzava la documentació que exigia el ministeri i per poder comptar amb el servei duaner al més aviat possible, l’Ajuntament cedí temporalment al nou funcionari unes estances al quarter del port, on tenia base un destacament de carrabiners.
El diputat a corts Pasqual Ribot Pellicer va ser nomenat fill adoptiu de la vila pels tràmits que seguí a Madrid i que facilitaren la consecució de la demanda manacorina. Tot plegat va ser aprofitat pel Comte de San Simón per urbanitzar els seus terrenys: el 7 de juny d’aquell mateix any s’aprovava el pla del nou caseriu, que rebria el nom de Colònia del Carme.
Quan el 29 de juliol de 1889 el govern de l’Estat autoritzava l’ampliació de la duana per a tota classe d’articles manco els colonials, aiguardents, teixits i petroli, la premsa illenca expressava: “Esta concesión no deja de tener interés para el comercio de aquel industrioso pueblo, hoy día tan agobiado por la enormidad de los impuestos y malas cosechas que desde hace algunos años malogran los afanes y laboriosidad de sus moradores“. Per això mateix, s’atrevia a demanar a les autoritats que permetessin alleugerir les càrregues fiscals, principalment l’impost de consums, ja que afectava principalment els més necessitats fins al punt d’obligar-los a haver d’emigrar. I els que decidien quedar a la vila, sovint no podien pagar les contribucions amb allò que produïen les seves terres. Es desprèn que la tensió social era ben palpable. El degà dels setmanaris locals, ‘El Manacorense’, quan analitzà la notícia, assegurava que la concessió fou atorgada gràcies a les gestions de l’Ajuntament, recolzades novament per l’activitat del diputat a corts pel districte de Manacor Pasqual Ribot. I afegeix que, malgrat el deplorable estat que presentaven les arques municipals, els responsables de la Sala s’havien d’esforçar per condicionar el camí del Port i així donar feina als nombrosos jornalers que no en tenien. I si no ho podia fer per manca d’efectiu, hauria de convocar una reunió amb els propietaris de la vila perquè pagassin el projecte.

Back To Top
Search