L’enyorat pont d’en Calet de Son Servera

Apunts de patrimoni. Antoni Puig

A molts no els sonarà pel nom, però a Son Servera tothom sap on és –on era– el Pont d’en Calet. De fet, a molts dels habitants del Llevant que no els soni el nom sí que els sonarà l’estampa del pont, d’haver-hi passat per davall. El Pont d’en Calet és l’arc que passa damunt la carretera que du de Sant Llorenç a Son Servera just a l’entrada del nucli urbà d’aquest darrer municipi. Ara ja en coneixem el nom, és hora d’explicar la història i el perquè del fet que, des de fa tres mesos, ja no és al seu lloc. El passat 17 de setembre després d’un accident de trànsit va ser desmuntat i ara descansa a un magatzem esperant ser restituït.
Estrictament parlant, el Pont d’en Calet no és un pont sinó un dels arcs del segon aqüeducte que duia aigua de la Font d’en Lisa al poble, de fet el darrer arc, el que salvava la carretera just a l’entrada del poble. L’aqüeducte construït per l’ajuntament d’Artà –abans de la independència de Son Servera aquest era l’ajuntament competent– a finals del segle XVIII o molt a principis del segle XIX servia per abastir una part de les necessitats d’aigua potable del municipi i va estar en ús, pel cap prim, fins a mitjan segle XX. Qui ho ha estudiat és Pere F. Castro a la seva Tesi de Màster Inventari, caracterització i classificació de les fonts situades a la conca hidrogràfica de la badia de Son Servera:
«La font fou adquirida per l’Ajuntament d’Artà, l’any 1778, per abastir Son Servera. L’any 1804 ja existia la primera canalització fins al centre del nucli de Son Servera. L’any 1850 es modificà l’estructura de la font, aprofundint-la 18 pams (uns 3,70 m), d’aquella època deuen ser les estructures que es conserven.
L’any 1945 la seva aigua circulava per la calçada [canalització] fins al poble (…) [i] es decidí millorar la canalització de l’aigua. L’any 1946 ja arribava “de forma rudimentària” al poble, però s’havia de continuar el projecte» (Castro 2013: 22)
«La calçada que transportava l’aigua de les fonts d’en Llisa i d’en Just fins a les cisternes del centre del poble tenia una longitud de poc més de 1.000 m, (…) travessa dues comes mitjançant aqüeductes; el primer està format pels ponts de Penya Roja, i el segon pels ponts d’en Bou. També travessa el pont d’en Calet, per sota del qual passa el camí de Palma, que ha estat modificat diverses vegades per permetre el pas de vehicles cada vegada més grans. De fet, la forma actual del pont d’en Calet, convexa a la part superior, demostra que no té cap altra utilitat que la de preservar la funció simbòlica de “porta del poble” de Son Servera.» (Castro 2013: 110)
La «Porta del poble», l’estampa simbòlica d’arribar a casa o de partir per deixar-la: un símbol. I faig aquí una aturada perquè em pareix important destacar dos fets: la càrrega simbòlica del pont independentment de la seva antiguitat (l’arc ara desmuntat i guardat deu tenir uns cinquanta anys) i el fet que aquesta estampa és l’única que coneixem molts de serverins perquè és l’única que hem vist. Que consti que aquesta darrera no és una consideració estilística ni estètica, el pont és com és, però era el que teníem fins ara com a «Porta del poble». Dit això arribam a dia 17 de setembre passat quan un lamentable accident de trànsit implicà la col·lisió d’un turisme contra la rebranca oest del pont, la més allunyada del poble. I amb això, l’aparició de cruis que, a parer dels Bombers de Mallorca, impossibilitaven el trànsit de vehicles per davall el pont fins i tot si s’apuntalava. Amb aquests condicionants, els polítics presents aquell dissabte al lloc de l’accident, decidiren el desmuntatge de la part superior de l’arc, el que ara és font de polèmica.
El següent episodi del serial és on som ara. L’any 2016, l’ajuntament ja havia encarregat un projecte de restauració de l’arc ara desmuntat. Un projecte que es va arribar a presentar a una convocatòria de subvencions amb fons de l’Ecotaxa, però que mai es va arribar a executar. El mateix projecte que ja el mes de setembre es va posar al dia per intentar restituir el mateix pont desmuntat com més aviat millor. Ara bé, quasi al mateix moment que s’encarregava aquesta posada al dia del projecte existent el prestigiós arquitecte Rafael Moneo, qui des de l’any 1978 té residència a Son Servera, va oferir una idea per a refer la «Porta del poble». La seva idea, que molt generosament vol regalar al poble, consisteix a construir, sobre l’aqüeducte dos mitjos arcs que no s’arriben a tocar. Dos mitjos arcs com els de la inacabada Església Nova de Son Servera, res a veure amb un aqüeducte, completament horitzontal. El problema, i amb això discrep del paper expressat en públic pel Sr. Moneo sobre aquest particular, és que amb una actuació com aquesta es desvirtua el que en teoria es vol preservar. Perquè la imatge d’una conducció d’aigua inclosa en el catàleg municipal, que és el que l’administració protegeix amb aquesta figura legal, s’emmascara davall d’una construcció eminentment vertical. Per jo és un poc com en aquestes torres d’antics molins fariners que es transformen en preciosos «castells medievals» llevant les aspes i afegint merlets i on la funció original de molí de vent queda completament emmascarada.
I amb això la polèmica està servida. Hem de construir sobre un bé catalogat? Tot i ser positiu que es vulgui restaurar un patrimoni valuós com el de la «Porta del poble», ho hem de fer a costa d’amagar el valor patrimonial de l’aqüeducte? No es pot fer d’altra manera? O ha de dependre de si estèticament ens agrada o no l’actuació proposada en cada ocasió? Per sort avui, en gestió de patrimoni, se sol intentar aplicar uns criteris homogenis que serveixin per a totes les ocasions. Entre ells hi ha el criteri de no emmascarar la funció original, encara que tothom sapi que els molins ja no molen farina.