Skip to content

Les aigües profundes de la cultura dels Països Catalans: Josep Massot i Muntaner

Som a un aeroport, i l’arxivera de les benedictines de Montserrat em fa arribar la nota de l’Abadia que informa de la mort de Josep Massot i Muntaner. Gairebé a la vegada, la historiadora Laura Miró em fa arribar el mateix text. Solament puc sentir la nostra desolació, la nostra sorpresa quan veiem que hem d’afegir una altra pèrdua a les que portam aquests darrers mesos.
La darrera vegada que vaig parlar cara a cara amb Josep Massot fou durant la seva visita a Manacor per presentar la biografia Arconovaldo Bonacorsi, el Comte Rossi. Llavors no coneixia en detall les seves publicacions sobre la guerra civil; després, a poc a poc, em vaig adonar de la seva importància sobretot a partir de les aportacions del també historiador David Ginard. Massot sabia, el dia de la presentació a Manacor, que encara queden moltes ferides per tancar a la nostra contrada; que la guerra civil és un punt molt sensible. A Manacor, encara és possible rebre atacs personals per aquest tema. Record, però, el silenci absolut del meu padrí Nofre, que va fer de voluntari de la Creu Roja al front del Port, que va curar ferits i va fer dinar pels malalts. Ell no volia contar absolutament res, i en la seva mirada obscura, quan s’esmentava el tema, solament hi havia horror. Mai no en va voler parlar. I és mitjançant aquest record que puc entreveure la natura d’historiador valent i extraordinari que va ser Massot. I també entendre una frase que va recollir Ginard en el seu llibre Josep Massot i Muntaner. El combat per la història: “no tir mai res, tot ho solc conservar. Fins i tot aquells papers on t’insulten sempre serveixen per a alguna cosa”.
Però nosaltres dos, aquell dia, vam parlar d’un altre tema: de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Una obra gegantina, que ell va seleccionar, classificar i publicar. Una obra comparable, gairebé, al DCVB; no podem saber quantes camises i pàgines va llegir i organitzar; però l’obra completa del Cançoner conté incomptables carpetes, moltes d’elles amb més de vuit-centes pàgines. Un tresor musical, lingüístic i antropològic d’incalculable valor; una obra fonamental per entendre d’on venim i l’exuberància del patrimoni cultural dels Països Catalans. Els documents de l’Obra del Cançoner són inacabables, preciosos, i parlen de les gents d’unes Illes que han desaparegut, però que un dia hi foren. Parlen d’una llengua d’extraordinària vitalitat, d’unes històries viscudes i trobades al bell mig de jornades de treball intens.
Gràcies a la seva cura en conservar tots aquests materials, molts han pogut investigar i conèixer el patrimoni musical de les Illes. Són impensables les hores i els jorns que ell hi va dedicar, i pens en la immensa falta que ens farà per continuar treballant. I també veig el meu profund agraïment per les seves atencions, per la seva cura en contestar immediatament a consultes inoportunes i els seus permisos per a estudiar tots els documents que ell havia classificat.
Potser, però, no ha marxat del tot. Preferesc pensar que ha partit en una barca, cap a la mar gran, com va fer un dia el rei Artús, i que tornarà un dia amb un grapat de cançons marineres o amb llegendes de l’altra part de l’oceà; i que tots celebrarem una nova renaixença de la nostra història i la nostra llengua, sempre nodrides pel seu immens treball.

Back To Top
Search