skip to Main Content

“Les coses excepcionals parla de temes molt punyents d’una manera molt vitalista”

Entrevistam Pau Roca (Barcelona, 1982), actor que interpreta el monòleg de Les coses excepcionals, una obra que tracta els temes més fotuts de la nostra vida de manera directa, conscient i col·lectiva. Un exercici difícil, però alhora ple d’humor que es durà a terme demà dissabte 27 de febrer a les 19:00 hores a l’Auditori de Sa Màniga, encara sou a temps de gaudir l’experiència comprant les entrades a www.samaniga.es. 

Que us va atreure de “Les coses excepcionals” per fer-ne el monòleg amb la companyia?
Nosaltres ja coneixíem a l’autor. Vam fer una obra d’ell que es diu Pulmons i la vam representar a diferents sales de Barcelona. De fet també vam venir a Mallorca… A partir de llavors ens vam interessar més per aquest autor i quan vam llegir aquesta ens va agradar molt. Les coses excepcionals és un monòleg, un format bastant preuat entre les companyies perquè és bastant assequible de produir i que pots rendibilitzar molt, que ens va enamorar a tots els membres. Nosaltres triam una obra quan a tots ens agrada el text i vam veure tot d’una que aquest era un monòleg diferent per la manera com s’apropava a l’espectador, canviant les regles de l’escenari i la relació entre l’espectador i l’actor. A més, crec que “Les coses excepcionals” parla de temes molt punyents d’una manera molt vitalista, és una comèdia que mostra coses molt potents de la gent.

De què tracta la història?
L’obra conta la història d’un xaval de la meva edat que als set anys va començar a escriure una llista sobre les coses excepcionals per les quals val la pena viure i ho va fer per animar a la seva mare arran d’un primer intent de suïcidi. És un punt de partida molt potent, però el vitalisme del personatge que es passa tota la vida fent aquesta llista, des dels set fins als trenta i mig, fa que la comèdia tingui un to vitalista molt interessant i positiu.

A l’obra és important la participació del públic, quina experiència cercau amb això?
És una obra que la gent surt amb un sentiment de catarsi col·lectiu. És com si quan acabem l’obra, haguéssim passat una vida tot junts perquè tot el públic m’ajuda a explicar la història. A l’inici de l’espectacle, repartesc un número de la llista a cada persona i durant la funció és el públic que ajuda a completar aquesta llista. Hi ha moments de participació molt hilarants i bojos. El que acostuma a passar és que al final la vulnerabilitat del personatge fa que l’espectador el vulgui ajudar.

I riures de les desgràcies d’un mateix pot ser una bona manera de tractar segons quins temes…
Sí. Sembla que l’autor ho ha viscut en carn pròpia perquè hi ha molt coneixement de què parla. Jo fa dos anys que la faig a moltes parts del món i és increïble com la gent connecta amb aquest text, connectam amb la part més fràgil de tots nosaltres.

Back To Top
×Close search
Search