“Les dones i Mallorca. Una mirada crítica”

Aquests darrers mesos han caigut a les meves mans un grapat d’obres singulars i nodridores, que m’han fet reflexionar sobre sacsejades vitals de les quals no parlam massa o ho feim des dels tòpics: la feblesa de la creació, la dificultat de l’existència, la follia i el suïcidi. El peligro de estar cuerdas (Rosa Montero), Sota el signe del Drac (Maria Mercè Marçal) i Benvolguda (Empar Moliner) no fan sinó confirmar que aquestes obres signades per dones comencen a esdevenir referents; cosa que no va ser tan evident en determinades èpoques de la història. En parla també una altra escriptora a tenir en compte, Irene Vallejo, a El infinito en un junco.
La professora de filosofia Elisa Rosselló va escriure, durant el confinament del 2020, Les dones i Mallorca. Una mirada crítica, obra presentada divendres 23 a Món de Llibres. Com altres activistes del pensament, Rosselló va aprofitar aquell temps estrany i excepcional per donar voltes a un dels temes que tot analista crític contemporani te en la ment: dona i història, dona i societat, dona i canvi.
Magdalena Gelabert presentà el volum: una mirada crítica per diversos aspectes de l’existència femenina des de temps immemorials. Així Gelabert va esmentar com el primer capítol va dedicat a l’anàlisi de la globalització; subratllà la claredat en l’exposició de les idees i com Rosselló aporta diverses cites filosòfiques que ella discuteix, explica o rebat; o com suggereix que els canvis necessaris s’han de produir en el si del nostre espai interior, però també en el del nostre espai exterior, el social; i com l’autora usa el mètode socràtic com la manera d’activar les respostes.
Elisa Rosselló, per la seva banda, va contar que és difícil sacsejar el món del patriarcat —estructura que regula les jerarquies socials i familiars— perquè és un món que fou creat paral·lelament al capitalisme — el sistema que regula l’economia. Els pilars del capitalisme són molt fermes, estan ben ancorats, com també ho estan els del patriarcat. Cap dels seus membres vol renunciar als seus privilegis, per aquest motiu la lluita per a una igualtat justa entre homes i dones és tan difícil i sembla que, encara que es donen passes, es torna enrere al cap d’un cert temps. Per no parlar dels neopatriarques, un espècimen absolutament contemporani que ja he descrit en altres articles: aquell que s’apunta a totes les reivindicacions feministes; que escriu sobre elles, però que no dubta en atacar quan «elles» no fan el que s’esperava, no opinen com ell o no el deixen sortir a la «foto». Es revolta quan perd el protagonisme que, com a bon (neo)patriarca, pensa que li correspon.
En tot cas, hi ha esperança; Rosselló va apuntar al fet que, des de sempre, els fills han estat millors que els pares; un fet que s’ha de valorar. Va dir, ben clarament, que a la pau solament s’hi pot arribar des de la pau. Una bella convicció, que cobra una altra dimensió avui, en l’època on les ombres medievals tornen a formar part del paisatge quotidià.
Al llarg d’aquest assaig, Elisa Rosselló no deixar de posar exemples de dones escriptores de diverses èpoques per tal de fer-los un just homenatge: Anna M. del Santíssim Sagrament, Victòria Penya, Margalida Caimari, Emília Sureda, Maria Mayol, M. Antònia Salvà, Coloma Rosselló i Miralles, Antònia Vicens, Carme Riera i Xesca Ensenyat, entre d’altres. Es tracta de dones molt diverses que lluitaren per poder escriure malgrat les circumstàncies de cada una. Totes es caracteritzen per la seva valentia i per no voler deixar de ser elles mateixes.
Rosselló és autora d’altres obres, però cal destacar la seva lluita per a la inclusió de pensadores femenines dins els currículums de Batxillerat. Conjuntament amb les professores Bàrbara Riera, Tània López i Xisca Homar, a més de l’empemta de l’Associació de Filosofia de les Illes Balears, Rosselló coordina les accions d’un bon grapat de professors i professores en aquest sentit.
Ella mostra, en tot cas, un compromís vital amb l’educació des del raonament i la crítica estructurada, elements que personalment reivindic: potser haurem de començar a parlar i debatre més a la classe i deixar, per uns moments, altres eines d’aprenentatge més sofisticades.