Antoni Casanoves (Barcelona, 1943) fa devuit anys que viu a Mallorca, concretament a Inca. Llicenciat en ciències de la informació i en belles arts, ha pintat sempre. D’arrels jueves, i amb família represaliada a la segona guerra mundial, arriba a Manacor divendres per inaugurar una exposició antològica de la seva obra al Cafè Can Lliro. Savi i reflexiu, s’expressa sempre amb paraules plenes.
Des de quan pintau?
Sempre he pintat. Vaig estudiar belles arts. El periodisme va arribar després, perquè amb la pintura no em guanyava la vida.
Hi exposau el darrer que heu fet, en aquesta mostra?
No. És una exposició antològica. Mira, jo sóc un home molt solitari i en Toni aquest amic meu em va dir que coneixia un bar a Manacor on podrien mostrar la meva obra. Els en mostràrem algunes fotografies, i ja som aquí.
És difícil fer-ho per a un mateix, però com descriuríeu la vostra pintura?
No tinc cap estil propi. Per a mi la pintura és un diàleg amb la realitat, i un diàleg crític, però molt suau, una crítica suau, tranquil·la, amb humor. Les ferides més fondes es fan tranquil·lament, sense cridar. L’art, per a mi, sempre és una resposta a la realitat, però sense violència. És una lluita amagada. Ara bé, jo no pinto per pintar, pinto per dir coses.
Veig que us plantejau des de l’arrel el debat entre ètica i estètica. I també veig quina guanya…
L’artista és un ésser normal, és un home del carrer però que agafa el sentiment general. L’artista no parla el llenguatge del carrer, perquè el seu llenguatge és la pintura, l’escriptura, la música. I el que fa és afafr la veu del carrer i expressar-la. Els artistes tenen un objectiu i l’escolten. Hi ha pintors molt exclusius. Picasso té una pintura molt estranya però agrada tothom. De 100 persones 98 diuen que Picasso és un artista.
És un elegit, l’artista? L’artista s’ha de fer a ell mateix? O té dots innates?
No crec que l’artista sigui un ésser a part. L’artista es fa amb l’experiència. A la vida t’adones que hi ha coses que s’han de dir, i no de qualsevol manera. L’artista és una persona corrent, però que s’adona que ser corrent és importantíssim. I no hi ha res més important que la realitat. Jo parl de realisme, i el realisme el que fa és comprendre que la realitat és una essència del que es fa. El sentiment de la gent, el sofriment, l’alegria, l’esperança, la lluita. No hi ha homes ni dones especials. Hi ha gent que no sap qui és. Però si qualsevol de nosaltres s’adona de qui és… no hi ha res de més important!
Brossa diu que tot és poesia, que la poesia és a l’arrel de tot: l’escriptura, la pintura, la música, són expressions d’aquesta poesia. Hi estau d’acord?
Sí! Vaig conèixer Brossa a Barcelona, i tinc obra seva dedicada per ell mateix. És cert: tot és poesia, la poesia és a tot arreu. La poesia és la realitat, que s’ha de mostrar nua, sense roba, tot cercant l’essència. Poesia és tot i la poesia és, sobretot, en la mirada, en el punt de vista, capaç de captar l’essència de les coses, allò que no és aparença. (Alça el tassó de cervesa): Aquest got ha estat aabans aigua, sorra, fang… aquesta és l’essència.
Vendre art és prostituir-se? Més encara, els doblers poden condicionar l’obra i el missatge d’un artista.?
Els diners són el perill més gran que té un artista, perquè comercialitza una feina interior. Picasso va deixar una herència d’11 mil milions de francs. No era necessari. Això és prostituir-se. Pots vendre el que vulguis, però no l’art, no la teva veritat, no el que veus darrere els altres. El comerç arruïna l’art, perquè no es troba a la societat actual un lloc on l’artista pogués viure de la seva obra sense prostituir-se. Jo vull fer amb llibertat la meva obra. Conec artistes que quan volien pintar s’amagaven perquè no els trobassin els directors de galeries, que venien a condicionar el que havine de pintar.
Vós heu viscut a França. Per què?
Estava fart del sistema de vida espanyol, de la dictadura franquista, i amb disset anys me’n vaig anar.
Va ser reprimida la vostra família?
Terriblement, la meva família ho va passar molt malament. Dos dels meus oncles varen morir a l’Alemanya nazi, el meu pare va estar a la presó. Patírem una pressió no sols econòmica, sinó moral. La dictadura és una opressió, uns ulls oberts constantment sobre la teva vida.
Deveu estar espantat, amb el retorn de l’extrema dreta.
Si fos només un problema espanyol no estaria tan preocupat, si no veiés que és un problema més ampli, europeu. La socialdemocràcia ha fracassat. L’esquerra s’ha dividit, és molt utòpica i veig que l’onada europea pot agrupar aquesta gent violenta.
Per què va ser represaliada la vostra família?
Jo sóc jueu i per això tinc molta família fotuda. Però vaig ser a Israel fa dos anys i allà també pateixen un problema intern terrible. Una cosa és la recerca d’un espai per a l’estat d’Israel i l’altra la ultraortodòxia jueva, aquesta gent tan contrària a la convivència. No es pot anar contra la humanitat.
Com us trobau a Mallorca?
He nascut a Barcelona i he viscut a Bèlgica, als Estats Units, a França, a les Illes Canàries… I Mallorca m’agrada molítssim. Més enllà de la mentida del turisme, és una terra molt fonda, amb molts de problemes, i aquests problemes li donen vida, també.
Casanoves no sembla un llinatge jueu…
La meva família procedia de Bulgària, i es canviaren l’ordre dels cognoms. Jo de segon sóc Marquesi. De totes maneres, Casanoves també pot ser un llinatge jueu, com ho són Newhouse, Newman… Són jueues, però no practicants en el sentit ortodox. Són els altres els que ens etiqueten, nosaltres som persones, abans que jueus.
Heu estat pròxim al comunisme?
Sí! Però la història es va menjar la ideologia. Hi ha dirigents que ni saben d’història, ni d’economia, ni de dialectica, no tenen unes idees fetes. I per això es va esfondrar l’esquerra a europa. Hem d’aprofitar les eines de la dialèctica marxista, per intentar fer canvis i millorar.
El 15-M semblava una bona oportunitat…
En principi sí, perquè era un moviment espontani, Jo era a Madrid en aquell moment i semblava un poc el 68 de frança. Però això es va concentrar en personatges que es van constituir en líders i aquests líders es van apartar de les masses i es van barrejar entre ells, i han format un partit clàssic
Quina opinió teniu sobre el paper de la dona a la societat?
Això és el problema més important per resoldre. És més de la meitat de tota la societat. És importantíssim. He fet projectes de murals que no han arribat enlloc per mostrar al carrer aquesta lluita sempre amagada, on la dona és protagonista essencial. La història va començar amb un matriarcat natural, no de poder. El patriarcat és un cop d’estat contra la natura. Em trobo absolutament feminista.
