Foto: CA2M
Montserrat Alcaraz Vich
Vet aquí que avui m’he animat a posar algunes idees damunt paper entorn un tema que per desgràcia mai deixa d’estar present. Em referesc als maltractaments físics o psíquics que ens infligim les persones les unes a les altres. Quina mania mai no abolida la de complicar-nos i fer-nos mal… Basta veure les guerres que no aturen d’escampar sang i mosques vironeres: ara a l’ex-URSS, suara a Israel, Palestina… un desastre organitzat.
Com s’organitza el cervell humà per ser tan curt de mires? Per això he titulat aquest escrit amb la paraula “impercepció” que no hem de confondre amb imperfecció que també hi va lligada. La perfecció és inhumana, ja ho sabem, però podem intentar millorar aquest material, més o manco versàtil, del que estam fets. Hi ha gent que ho tendrà més bo de fer que d’altri, però el nostre deure és intentar millorar-nos com a persones. En coses d’aquestes hauria de fer èmfasi l’educació en tots els àmbits possibles.
Cal una mirada més objectiva de la realitat. El problema és que en analitzar el nostre cervell subjecte i objecte d’estudi coincideixen. És a dir el pensament estudia el cervell com si la claror hagués d’entendre el mecanisme elèctric que permet que una bombeta faci llum. En filosofia de la ment es parla d’emergentisme. Ment (idees, pensaments, emocions…) i cervell (part fisiològica, encèfal, còrtex, neurones…) no són el mateix, però la primera “emergeix” de la segona. Una forma un poc tècnica de dir que no en tenim punyetera idea.
Anem a fets pràctics que podem experimentar en el nostre laboratori d’idees cerebral o mental. Record que de petit va caure en les meves mans un llibre de química recreativa. Vaig engrescar a un parell de companys a fer reaccions químiques la més celebrada de les quals va ser la fabricació de pólvora. De llavors ençà la fascinació pels petards no m’ha abandonat. Idò tots podem construir un petit laboratori de pensaments i reflexions en el nostre dia a dia. Hi ha gent que fa cursos de meditació o teràpia MDR. Es pot aprendre de cada instant de la vida. Fins i tot pots aprendre a travelar.
En el tema de les relacions anomenades tòxiques està molt clar que totes les relacions comporten un risc, un desafiament, unes dinàmiques no sempre portadores de goig i pau. La vida copeja i copeja fort quan estimam o deixam d’estimar. La barca s’engronsa. El poeta Maiakovski ho va expressar de forma inoblidable amb aquell conegut vers seu: “La barca de l’amor s’estavellà contra la vida quotidiana”. Dos dies abans de pegar-se un tret al cor, el 14 d’abril de 1930, ho va escriure.
Mirem el cas d’una persona. Dibuixem un cercle i facem una línia vertical que el separi en dos semicercles iguals. En un d’ell hi escrivim les coses positives que ens aporta i en l’altre les que ens fan mal. Si no hi ha dificultats en arribar a un percentatge semblant podem tenir “problemes”. L’ideal és que ens costi escriure aspectes negatius. El que passa que tot té una cara i una creu. Compensa patir per una persona o una idea? Començam un cercle viciós? Sovint quan patim pensarem en la part bona i ens servirà per continuar endavant. La part positiva, la podem administrar talment fos un opiaci per guarir la part negativa. Els maltractats s’aferren a què el maltractador, conscientment o inconscientment acaba demanant disculpes, mostra penediment, compassió… El maltractat, conscientment o inconscientment, renuncia a mantenir-se ferm. Aquesta dialèctica pot posar fi a la vida de les persones si no es troba un punt de comprensió del problema i no es mira de percebre l’altre com un tot. Tenir consciència consisteix a exercir la responsabilitat emocional tant com puguem o sapiguem.
I, tanmateix, en l’amor, sobretot en els episodis d’enamorament que poden ser terribles, es dona molt allò del bomber piròman. Les muntanyes russes. És la mateixa vida amb les seves contradiccions. Com les “afinitats electives”, metàfora agafada del món de la química, ja que parlàvem de laboratoris, tan ben emprada per Goethe per parlar de l’amor.
Aprendre a viure… quin quefer tan immens i sense disposar de l’eternitat ni molt manco.
