Les joies de l’honor Antoni Fullana (II)

El calaix del temps

*A la foto, antiga botonada mallorquina d’or amb pedra de Vic.

Aquest complet llistat (en què quasi totes les peces eren d’or) permet evidenciar el poder econòmic d’una persona que, si bé no ocupava un dels llocs capdavanters de la vida local, gaudia d’una situació força folgada. I, alhora, conèixer la varietat de joies que eren presents en una casa pagesa benestant de la primera meitat del segle XIX. Les més comunes eren de caràcter religiós, entre les quals predominaven els rosaris, els penjolls amb motius cristians o les creus. Precisament, els especialistes en la joieria mallorquina confirmen que aquesta mena de peces s’elaboraven a l’illa i que s’utilitzaven preferentment com a complement de la vestimenta. El mateix Arxiduc assenyalaria anys després la gran afició que els illencs mostraven cap aquests petits tresors d’orfebreria.
Una de les peces més comunes eren les botonades. Llavors la majoria dels vestits portaven botons d’entre setze i vint-i-quatre peces, tot i que se n’han arribat a trobar de fins a quaranta o cinquanta. El més curiós és que els botons han passat de generació a generació com a relíquies familiars que es repartien entre els hereus. Per això mateix, avui dia trobam moltes d’aquestes botonades reconvertides en anells, penjolls o arracades. Normalment eren d’or amb adorns de pedra. N’hi havia de moltes classes: de filigrana, de carxofa, roseta d’or, de geganta… En una societat on els ritus relacionats amb la mort cobraven gran importància, existien també els botons de dol i de mig dol.
Igualment presents són els cordonets, unes cadenes d’or formades per anelles planes entrellaçades i de les quals solia penjar una altra joia a l’altura del pit a manera de medalló. La més habitual solia ser una creu de Malta. Aquest complement es penjava al voltant de la cintura o del coll fent voltes sobre si mateix i podia arribar a tenir més de tres metres de llarg. Solien estar enfilats amb pedres precioses o brillants i únicament eren portats, segons l’Arxiduc, per les madones dels amos de possessió. També es compraven quartes i mitges parts de cordonets.
Els baixos de rosari o penjolls, per part seva, eren elements ornamentals que remataven els comptes de pregària religiosa. Molts estaven realitzats en vidre i són molt curiosos, ja que representaven escenes bíbliques amb considerable detall. El nivell de treball d’aquests rosaris era elevat i demostra la qualitat de la joieria mallorquina. El bo d’Antoni Fullana també comptava amb anells llisos o tumbagues d’or, la majoria sense pedra ni perla, que devia portar més habitualment. Finalment, una de les peces més valorades, igualment presents en el robatori, eren les creus, per damunt de tot les de filigrana, que remataven els rosaris.
Crida l’atenció trobar al document descrit una referència a les pessetes. Com és sabut, aquesta moneda, unitat monetària de l’Estat espanyol durant quasi cent trenta anys, va ser encunyada el 1869. Això no obstant, a Mallorca es va fer una emissió esporàdica d’una moneda de plata amb valor de cinc pessetes l’any 1823 que degué ser habitual entre la població benestant d’aquells anys.
En qualsevol cas, desconeixem si l’honor Antoni Fullana recuperà el seu petit tresor familiar, robat mentre gaudia d’una mostra de teatre popular. Ben segur, però, que aquell trist succés li llevà la son més d’una nit.