Skip to content

Les vinyes antigues d’Eivissa

Apunts de patrimoni. Antoni Puig

*A la foto: Rases de vinya antigues a prop de l’Aeroport des Codolar, a Eivissa.

Amb l’arribada dels fenicis al segle VIII a.n.e. Eivissa va entrar en la història. Una de les primeres coses que van fer aquests a l’arribada a ‘Ybsm (l’Ebusus romana) va ser importar vi i posar en cultiu les terres més fèrtils. Aquesta iniciativa marcà la història econòmica de l’illa durant els segles següents. Diodor de Sicília al segle I a.n.e., escrivia aquestes paraules referint-se a Eivissa:
«…hi ha una illa anomenada Pitiüsa que rep aquesta denominació per la gran quantitat de pins que hi creixen. […] Encara que en fertilitat és moderada, té, però, una petita comarca de vinya i d’oliveres empeltades als ullastres. Diuen que, dels seus productes, el que n’excel·leix és la suavitat de les llanes. Dividida en planures notables i turons, té una ciutat anomenada Ebesos, colònia dels cartaginesos.»
Per sort aquesta informació la podem complementar amb les restes arqueològiques, entre les quals hi ha les rases de vinya. Així podem saber, no només que se’n cultivava – com ens diu Diodor -, sinó l’extensió de les vinyes de l’antiga Ebusus. I és que, per sort, els darrers anys s’han trobat aquestes rases per tota la geografia de l’illa. Hi ha dues àrees, les més fèrtils, però, que devien concentrar la major part de la producció: el Pla de Sant Jordi, a prop de Vila i al voltant de Santa Gertrudis. Aquestes troballes han estat possibles perquè sempre que es fan aquests tipus d’obres hi ha un arqueòleg supervisant-les i documentant les restes que apareixen. Restes com tombes, aljubs, habitatges i traces de les antigues vinyes. Realment es troben les rases de la vinya on es sembraven les filades de ceps que, en general, són rases estretes i paral·leles de no molt més d’1 m de fondària, encara que n’hi ha de molt més fondes. Ja sabem que els tractats romans d’agricultura aconsellaven de sembrar les vinyes dins una rasa fonda als llocs secs, i no cobrir la rasa fins que la vinya no hagués aferrat, perquè fes arrels fondes. I és que no només és Diodor de Sicília que xerra de vinya, molts autors grecs i llatins dedicaren moltes pàgines a parlar de vi i del cultiu de la vinya. En el cas de la tradició d’estudis agraris romans, aquesta beu de la tradició púnica, de fet el senat romà manà fer traduir del púnic al llatí el major tractat cartaginès d’agricultura després de destruir Cartago el 146 a.n.e. Per això sabem moltes coses de com es teòricament s’havien de sembrar els ceps, però el millor és que avui les podem confrontar amb les restes físiques del territori. Per exemple, pels textos clàssics sabem que hi ha vegades que se sembraven ceps on les parres s’enfilaven a arbres sembrats dins la vinya per aquesta funció, i a Eivissa s’han trobat llocs on les rases de vinya es combinen amb fosses individuals que s’entén eren per aquests arbres. Arqueològicament, és molt interessant, a més, haver documentat l’organització d’aquest cultiu fins i tot abans de la conquesta romana. En aquest sentit, el parcel·lari, els bocins de terra d’aquella època, eren tots part d’un mateix conjunt, d’una retícula dividida segons una mateixa orientació i uns mateixos mòduls. I això és molt interessant per estudiar els cultius, per exemple, les rases de vinya a quasi tot el Pla de Sant Jordi es troben orientades igual, perpendiculars a les divisions dels terrenys, això fa pensar en una àrea molt ben organitzada de cultiu intensiu abans de la conquesta romana de les Gimnèsies. Una orientació que es pot resseguir fins als nostres dies formant un veritable arxiu de l’agricultura de l’illa!

Back To Top
Search