L’església de Fartàritx, el classicisme a ca nostra (I)

Una aproximació a un dels nostres béns patrimonials. Potser, en aquest cas, per ser el temple d’un redol perifèric, encara més desconegut per molts de manacorins.

S’ha dit que el neo-classicisme neix com a reacció contra els excessos del barroc. Val a dir que, en gran part el neo-classicisme suposa un retorn a l’austeritat i formalitat del Renaixement, no obstant s’ha de interpretar com una insistent i renovada voluntat de retorn a l’Antiguitat en el sí del pensament il·lustrat.

L’església de Fartàritx fou projectada el 1884, i s’acabà així com la tenim actualment el 1889: serà la primera església de Mallorca de tres naus fora de l’estil gòtic (La Seu, Santa Eulària; i La Soledat de la qual n’és contemporània) i suposarà un precedent molt clar a una sèrie d’esglésies molt posteriors, edificades entre les dècades de 1920 i 1940 (Sant Jordi, Son Sardina, Es Molinar, La Santa Pagesa, Cas Concos, Crist Rei de Manacor i reforma de la parròquia de Sant Joan).

Les columnes que sostenen arcs de mig punt ens evoquen el món romà, (parròquies de St Jordi i Cas Concos), mentre que les columnes que, de forma allindada, sostenen directament l’entaulament ens evoquen l’arquitectura grega, així ho veim a les esglésies de Fartàritx i Son Sardina.

El neo-classicisme suposarà una reacció ideològica en favor dels valors il·lustrats, la secularització, les llibertats, i en contra d’un barroc que s’interpretava com una rèmora de l’Antic Règim (dominat per una Església i una monarquia absoluta parasitàries): vegi’s en aquest sentit l’ús que en feren als naixents Estats Units i a la França revolucionària i napoleònica. Així com el Renaixement havia estat un re-descobriment d’allò romà, en el neo-classicisme hi ha una insistència en allò grec. També vegi’s l’abundant literatura d’ençà Winckelmann (1717-68, pare espiritual de la passió i re-descobriment de Grècia) que arriba fins al s XX i que topifica la civilització grega i la Roma Republicana com refinada, espiritual, culte, honesta i lliure, i la Roma Imperial com tirànica, violenta, esclavista i culturalment imitadora i subsidiària del grec. Personalment consider el neoclàssic com el primer moviment estilístic que tendrà connotacions ideològiques en el sentit modern. Així, l’evocació estilística reivindica els valors polítics de l’Antiguitat i els trasllada al present, en forma de Democràcia i drets individuals. Tot i que s’emprarà en tota casta i gènere d’edificis, els pòrtics clàssics, a la manera dels temples grecs, seran l’opció prioritària per a la representació cívica dels estats moderns, per bastir els nous temples de la democràcia, la justícia, la cultura: capitolis, parlaments, ajuntaments, palaus de justícia però també biblioteques, museus, teatres, bancs, mercats, cementiris (pensem amb el pòrtic de l’antic cementeri, de la dècada de 1850, innecessàriament esbucat i que hagués estat una magnífica entrada al Parc Municipal).