Skip to content

“L’estràngol hauria de tornar a les pistes de terra”

Francesc Vaquer, Pelut (Son Macià, 1942) coneix l’estràngol “de quan vaig néixer, hi he jugat tota la vida”. Amb nostàlgia, però, recorda que “el joc ha canviat moltíssim, perquè l’estràngol es toca jugar a un terreny de pols o de terra, sense asfalt. Primer es jugava així, i el qui s’ensantava, si era un poc llest, ho feia a la vorera, devora l’herba. Dins l’asfalt no pots tirar de pic (amb les puntes de la tella per avall) perquè la tella sempre corr”. I no té cap dubte ni un: “Tornaria al temps antic, al cent per cent. Llavors es jugava amb doblers. Me’n record que tenia dotze o tretze anys, i l’amo en Jaume Morret encara era fadrí, i tenia una somera a una finca a lluny. Ens va donar dues pessetes per anar a cercar la somera, perquè es feia tard i ells encara tiraven al rebàtol. També he vist fer llum amb els encenedors per trobar les monedes per dins l’herba…”.

Vaquer explica que “tenc una tella de més de cent anys, que pesa 990 grams. Les telles d’avui en pesen devers 200. És un record d’un que se’n va anar a França”. Els darrers anys, Francesc Vaquer, amb la pandèmia, ja no ha competit al campionat mundial, però té el net gran que ha fet campió els dos darrers anys a la màxima categoria, la Majoral; i els dos petits que han fet segon i tercer a la categoria Missatge, la dels petits. “El futur el veig bé”, diu, “hi ha molts de jovenets que els ha agradat”. I mentrestant, recorda grans jugadors com ara “Miquel Negre, l’amo en Damià Negre, que era el seu germà; en Miquel Vaquer, que era conco meu; l’amo en Jaume Morret; i també en Pedro Puput, que se’n va anar a França”. A tots aquests s’hi han d’afegir grans jugadors actuals de l’estràngol, “que per a mi és un esport, i que un temps s’hi jugava tot l’any, cada setmana, d’hivern i d’estiu”.

Back To Top
Search