L’èxode laboral: un problema o un avantatge?

Una societat amb una manca d’arrelament tan pronunciada com l’americana està avesada que els seus joves, una vegada acabada la seva etapa formativa, partesquin de ca seva per anar a fer feina a un altre estat. La necessitat de romandre en el lloc que els ha vist néixer i créixer és minsa, per no dir inexistent. Els mallorquins, primer per la nostra pertinença a uns esquemes socials vinculats a la vella Europa i a determinades tradicions morals i sentimentals, i després per la nostra condició d’illencs, ens sentim sovint arrelats, de vegades massa, a la nostra terra, al nostre entorn, al nostre paisatge, a la nostra gent. En podem partir, però sabem sempre que hi tornarem.

Poc o molt, el pànic per l’abandonament del niu també es reprodueix en distàncies més curtes, a l’itnerior de l’illa. Tot i l’optimització de les distàncies, per als mallorquins, a diferència del que passa al continent, recórrer cinquanta quilòmetres per anar a fer feina s’esdevè una càrrega de vegades de dimensions dramàtiques. Sigui com sigui és molt clar que dues hores de cotxe al dia minven, i molt, la qualitat de vida de qualsevol persona. Tot i els avanços espectaculars en les tecnologies i en la possibilitat del teletreball, encara és un fet que moltes de les feines que es podrien fer des de casa o des d’ubicacions pròximes a casa, s’han de fer a la seu central d’empreses i administracions. Clama al cel, per exemple, la manca de descentralització de l’administració autonòmica, que hauria d’oferir un servei encara més pròxim als ciutadans, si s’hi vol fer sentir pròxima i empàtica.

En qualsevol cas, molts dels manacorins que fan feina a Palma van i vénen cada dia i dediquen les seves hores de lleure al seu poble i a la seva vida social i cultural. Així, no podem parlar de fuga de talent ni de fuga de cervells, ans al contrari. Qualsevol enriquiment intel·lectual i personal d’aquests treballadors manacorins a la capital reverteix de forma directa en la vitalitat d’un Manacor que sí, és capital, però no tant.