Skip to content

“L’infant accepta el cos i la psique que li han tocat”

Maria Antònia Gual Rosselló (1988, Petra) és psicomotricista terapèutica i fisioterapeuta pediàtrica i respiratòria. Entre altres, acompanya els infants amb malalties rares en el seu desenvolupament motor i psicosocial. Ho fa a l’Espai Son Frare.

Concretament, en què consisteix l’ajuda motriu i psicosocial?
Vaig fer psicoteràpia pediàtrica i vaig fer formacions per entendre el nin des de la globalitat. Una d’elles és la psicomotricitat relacional que, a través del joc espontani, acompanyes l’infant a escala terapèutica per ajudar-lo a desenvolupar-se i a crear-se com a individu. Les patologies que venen de malalties rares gairebé no ens incumbeix perquè feim feina amb l’infant. Que siguin persones amb noms. Mir què és el que no poden assolir per ells mateixos i a través del joc aconseguim que pugui realitzar el que necessiten per viure millor. Sent que aquests infants, acostumats al fet que se’ls facin moltes proves i els mirin, han jugat poc i adapt el joc al seu cos. Ens encalçam, ens amagam o ens engronsam, entre altres.
Per què és necessari?
Sent que la nostra mirada fa que el nin sigui més complet. El desenvolupament de l’infant, amb patologia o sense, es basa a través del joc. Tots necessiten jugar. Deixes que el nin et mostri el nivell al qual està i vas estirant perquè pugui millorar. També feim coordinació amb la família perquè quan hi ha una patologia rara és important que la família accepti el que passa i s’organitzi. Els pares han d’adaptar les activitats de la vida diària. Per exemple, si no se saben seure, han de trobar la manera que estigui segurs quan mengen.
Tens molts de casos? Quins són els més greus?
Ara mateix en duc cinc amb patologies rares i tots els casos són diferents. No hi ha un protocol i a jo m’agrada que no hi sigui. Es vera que tens més inseguretat perquè saps menys, però també et fa fixar amb el que necessita el nin.
Què és el que més necessiten? Què és el que més preocupa?
A les famílies els preocupa la poca informació, però sent que cada nin troba el seu espai. L’infant accepta el cos i la psique que l’hi ha tocat. Està acostumat a viure des d’aquí.
Els hi és positiu als infants saber que guanyen autonomia…
Sí. Els hi deman què desitgen, què volen que els hi surti. Per exemple, si desitja menjar tot sol i no pot, miram d’aconseguir que pugui triar què menja i com ho menja. Dins les possibilitats que té el nin, intentam que ell sigui més subjecte, més individu i no un objecte que el traslladen d’un lloc altre. Si no es pot vestir, que trii la roba. Tenc una manera de fer feina des de mirar l’humà, la patologia m’interessa, però ens hem de centrar que feim feina amb nins, persones humanes i hem de lluitar per saber més per poder acompanyar aquests humans.
També van a escola, com els ajudau?
Els mestres, moltes vegades, necessiten entendre bé que li passa a aquests nins. Dins els centres és molt difícil adaptar-los bé perquè duu molta feina. Els mestres no tenen el perquè saber totes les malalties.
Voldries afegir res més?
Amb patologies rares ningú sap que necessita el nin inicialment. Jo remarc molt que els adults ens hem de posicionar a mirar l’infant, que darrere la patologia hi ha un nin que estima i que riu.
Back To Top
Search