Lleis i tribunals d’excepció contra la dissidència

La presó preventiva als independentistes catalans i els processos penals contra tuitaires i cantants donen la sensació que són un fet només d’aquests darrers anys; efectes col·laterals de la crispació de la crisi, de la corrupció i del Procés. Però, fent memòria i ampliant la nostra perspectiva, veurem que la cosa ve d’enrere i que són molts més els qui pateixen aquesta política repressiva de l’Estat a través del substitut del Tribunal d’Ordre Públic franquista, l’Audiència Nacional.

A mitjans dels anys 90 l’Estat havia constatat el fracàs de la Guerra Bruta i la Zona Especial Norte contra el terrorisme d’ETA. Aleshores, posà el punt de mira en la repressió contra el seu entorn polític. Així, l’any 1995 l’últim Govern González aprovà un enduriment del codi penal, el qual a més d’incrementar les penes de presó, inclogué per primera vegada el delite d’enaltiment del terrorisme. Després, ja amb Aznar com a president, l’ambigu supòsit d’aquest delicte es feu extensiu. A més a més, passà a formar part de l’ofensiva judicial, política i mediàtica contra l’esquerra abertzale, amb la doctrina Garzón (tot és ETA) com a coartada legal. El tancament i el procés penal contra el diari Egin i l’emisora Egin Irratia inauguraren un cicle d’una tèrbola repressió contra la dissidència, ja que no era necessària la constatació de fets consumats d’actes delictius, sinó que la mera hipòtesi de suposades intencions delictives, ja era motiu en molts de casos de l’aplicació de la llei antiterrorista. Recordem si més no el significatiu cas del diari Egunkaria(1).

Així mateix, a principis de l’any 2000, els atemptats de l’11-S donaven el sus mediàtic i polític al nebulós terrorisme yihadista, el qual fou la justificació d’invasions militars, de la llei patriòtica de Bush i de les presons d’excepció com Guantánamo i els vols de la CIA. Un nou clima antiterrorista que s’estengué arreu d’Occident i que animà encara més al Govern espanyol en ser ferm en la seva política antiterrorista, en aquest cas contra els sospitosos d’haver abraçat la yihad. Mesures però, que no pogueren evitar el brutal atemptat als trens de Madrid i, que en general només han servit per aplicar penes preventives de presó, sense sentència prèvia, a centenars de persones que llavors són absoltes o condemnades a penes simbòliques que desinflen tot l’enrenou mediàtic que envolta a aquests tipus d’operacions policials, tal com va demostrar un reportatge dels periòdics La Directa i Diagonal(2). Són exemplars en aquest sentit les detencions a Mallorca del batejat per la premsa com el yihadista de Son Gotleu i els de l’operació d’Inca. El primer ha estat absolt després d’haver passat més d’un any en presó preventiva, i tots els altres, llevat d’un, ja han estat posats en llibertat, quan queien sobre ells greus acusacions.

Per altra banda, les lleis antiterroristes també han servit al Govern de torn espanyol per reprimir la protesta social i per fer front a les minories radicals. Els casos de la manifestació que va envoltar el Parlament de Catalunya, les manifestacions amb incidents de les vagues generals, la baralla d’Altsasua i les operacions Pandora i Piñata(3) contra militants anarquistes són també paradigmàtiques. En totes elles l’enrenou mediàtic va incitar a l’Estat a actuar en duresa, a aplicar la presó preventiva. Però, una vegada calmada la fúria mediàtica, es comprova que, com ja ha passat en els cassos contra l’anarquisme, els acusats són absolts i la causa arxivada. O que les mesures d’excepció aplicades eren totalment desproporcionades i per res estaven justificades.

L’accelerada involució d’aquest darrers anys cap a un Estat que fa servir el codi penal i un tribunal com l’Audiència Nacional per tal de castigar la dissidència política, social i artística, s’està produint quan ja fa 8 anys que ETA no ha matat i està en vies de desaparició. A més, en 14 anys el terrorisme yihadista només ha actuat dos pics, encara que de manera indiscriminada i brutal. La realitat, comparada amb la de finals dels anys 70 o inicis del 80, quan el terrorisme actuava setmanalment i la protesta social era generalitzada i molt més subversiva en les seves manifestacions, és que no hi ha cap justificació per mantenir o ampliar les mesures d’excepció repressiva que es varen aprovar justificant l’amenaça terrorista. Així les coses, està clar que un sector important de la dreta espanyola, amb els seus mitjans de comunicació com a punta de llança, està apostant per la consecució d’un Estat cada vegada més autoritari i centralista. I la sensació és que poc a poc ho estan aconseguint.

Antoni Pallicer Mateu

(1) La Audiencia absuelve a los cinco acusados del ‘caso Egunkaria’ siete años después del cierre del periódico. El País 12-04-2010
(2) Las cloacas de la lucha «antiyihadista». Diagonal periódico. 23-12-2015
(3) La Audiencia archiva la ‘Operación Pandora’ contra el supuesto terrorismo anarquista. Público. 30-05-2017