Quan parlam de mitjans de comunicació i sobretot d’eines de transmissió del saber hom sempre es posa les mans al cap amb l’arribada de nous avanços. Venim dels grecs. Dels romans. De les còpies manuscrites que pacientment elaboraven els monjos, capitalitzadors del saber fins a la seva democratització amb el cèlebre invent de la impremta per part de Guttenberg. És el naixement de l’era moderna. Tanmateix, encara, qualcú continuava manejant els fils del coneixement, i semblava que només allò que figurava als llibres estava en disposició de ser considerat veritable. Només allò que prenia la forma de lletra per ser llegida garantia un rigor i una estabilitat que no tenia la paraula dita, que sempre pot girar segons d’on vengui el vent com ho fa la fulla de l’om. Arribada la revolució industrial i la voràgine inventora, aparegueren la ràdio, el cinema, la televisió… tot en menys d’un segle. El llibre, aquella eina acumuladora de saber, generadora de nous mons, de fantasies, de bellesa, d’emocions, semblava tenir els dies comptats. Tanmateix, passaven les dècades i la indústria editorial, més enllà dels nous invents, es mantenia sana i potent.
El segle XXI, però, s’encetava amb la popularització d’internet i de les eines digitals. Arribava la segona democratització del saber, després de Guttenberg. Ara Steve Jobs, Bill Gates, Mark Zuckerberg o Elon Musk semblen voler garantir una pluralitat del coneixement que, tanmateix, ha esdevingut una entelèquia i una fal·làcia. Mai la sobreinformació podrà ser considerada coneixement. Mai aquesta forma caòtica, despersonalitzada, anònima i freda de donar la pròpia opinió i de reflexionar podrà ser considerada cap forma de creació i formació de bellesa o coneixement. No. Encara hi ha llibres. Encara hi ha llibertat. Encara hi ha mans. I ulls. Encara sentim l’olor del paper, més enllà de les pantalles. La poesia ens genera emocions i complicitats, identificacions i sentiments. Bellesa. La novel·la ens transporta a noves realitats. L’assaig ens transmet reflexió serena i modula la nostra pròpia opinió. El teatre ens eleva a una representació impensada de la vida. El llibre, fet en llibertat, ens fa un vestit de lliures. Del color que vulguem. Mostrant i tapant el que vulguem. La resta, per més modern que sigui, per més revolucionari que es vulgui mostrar, no és res més, a la fi, que una manera d’entabanar xotets de cordeta. Pensem-hi.
