Llorenç Femenias, pintar des de l’extrema honestedat

Hi ha anècdotes que esdevenen categòriques i ens ajuden a definir la persona. Any 1983: un jovençà Llorenç Femenias (Manacor, 1960) guanyà el “Premi Ciutat de Palma Estímul d’Activitats Artístiques” —una beca que l’Ajuntament de Palma convocava en paral·lel al “Premi Ciutat de Palma de Pintura” per tal d’incentivar la creació plàstica emergent—, però no se n’assabentà fins passat el temps, quan el seu pare li va fer saber la notícia i, quan contactà amb la institució promotora, li digueren que el premi ja havia prescrit i s’havia adjudicat al segon classificat; en conseqüència, va perdre l’opció de viatjar a París, que era una part important del premi, i va perdre també el dret a una exposició individual al Casal —aleshores l’anomenaven, pomposament, Palau— Solleric, que era l’altra part del guardó. Mal de creure, però no és ficció.

El destí ens proporciona una altra anècdota, revestida en aquest cas de connotacions iròniques: Femenias aconseguí —el 1983— la beca de l’Ajuntament de Palma… un any abans que Miquel Brunet guanyàs —l’any 1984— el “Premi Ciutat de Palma de Pintura”, amb un acrílic titulat “Molí”. És a dir, l’obra del deixeble resultà guardonada abans que la del mestre. Brunet, el gran minotaure de la pintura manacorina i de la plàstica mallorquina, fou un dels seus pintors de referència, com ho va ser també per a una dilatada nomina d’autors locals o vinculats a Manacor, des d’Antoni Riera Nadal a Joan Bibiloni, sense oblidar noms com els de Magdalena Mascaró, Miquel Llull, Guillem i Norat Puerto, Rafel Caldés, Julio Balaguer, Cati Julve, Llorenç Burgos, Miquel Peñaranda, Guillem Gelabert o Miquel Tous, entre d’altres, així com el de Llorenç Ginard, l’excels escultor a qui també admirava i amb qui va estar unit per potents vincles artístics i d’amistat.

Femenias era home d’extrema sensibilitat i les seves paraules, els seus fets, destil·laven humanitat, amb majúscula. Qualsevol que l’hagi tractat pot donar fe d’ambdues virtuts, i la pràctica de la pintura va ser per a ell un exercici d’honestedat. Pintar & ètica, un binomi només a l’abast dels iniciats. De manera que les poques exposicions que va realitzar al llarg de la seva trajectòria foren més un premi a la insistència del promotors que fruit del seu propi interès: no es movia bé en Llorenç dins l’àmbit d’aquestes parafernàlies. Recordem, per tant, la seva primera individual a la Torre de ses Puntes, l’any 1987 —on ja, de ben jove, ens deixà constància de les seves bones maneres, amb un conjunt d’obres que destil·laven exquisides evocacions a Kitaj, Blake, San Martín o Brunet—, així com les successives mostres a la galeria Soterrani, a Sacma o a la sala de la Banca March, sense oblidar la mostra que va servir per donar a conèixer la reforma realitzada a s’Agrícola, convidada que li feren arribar a través del seu propi pare, el també pintor Llorenç W. Femenías Duran, que textualment li digué: “Fill meu, t’ha tocat inaugurar l’emblanquinat nou de s’Agrícola”, mèrit atribuïble a Jaume Barceló, aleshores responsable de la sala d’exposicions de la cèntrica i centenària entitat cultural.

Brunet i Ginard… però Llorenç Femenias admirava també altres artistes, com no podia ser d’altra manera, tractant-se com era d’una persona culta i informada. CaI referir-se a una sèrie de creadors que cap a finals dels setanta eren més que respectats per l’afició i el col·leccionisme local i illenc, artistes que periòdicament es reunien a Manacor on, després de sopar a Can Nofre, es posaven a dibuixar primer i a pontificar després sobre allò diví i allò humà. Es tractava del Grup Dimecres, i la seva persistència va fer de Manacor, entre 1975 i 1980, la incontestable capital artística de les illes, i de noms com els de Manuel H. Mompó, Ritch Miller, Ellis Jacobson o Manolo Villalta —paraules majors, tots ells—, l’obra dels quals en Llorenç degué conèixer al llarg d’aquells anys i que, sens dubte, influïren en l’evolució i consolidació del seu abecedari plàstic.

Segur que Llorenç Femenias, es trobi ara on es trobi, continuarà pintant des de l’honestedat, discretament i sense fer renou, com va fer sempre… i com gairebé ningú no sap fer.