Skip to content

Llorenç Ginard i el Grup Dimecres: bacanals de pa amb oli que varen fer la revolució pictòrica des de Manacor

Amb Llorenç Ginard se’n va el darrer dels fundadors del grup Dimecres, un col·lectiu d’artistes mallorquins i d’arreu del món que entre el 1975 i el 1980 es va reunir cada setmana a Manacor. Creadors i intel·lectuals que renegaven de l’art estantís de la dictadura apostaren per nous llenguatges i tècniques.

No era un corrent artístic, ni d’opinió, ni de pensament. Eren una sèrie d’artistes i d’aficionats a l’art que s’ajuntaven. La memòria que en guarden els que assistiren a aquells sopars és vibrant. Les reunions del grup Dimecres varen durar uns cinc anys. De mitjans dels anys 70 fins l’any 1980. Les trobades eren setmanals i tal com indica el nom del grup es feien cada dimecres. Primer al restaurant del Tenis Manacor i després al bar Can Nofre de la barriada de Fartàritx.

“Era un grup amb artistes i escriptors de diverses edats, diverses procedències, que teníem tècniques diferents i cadascú pintava a la seva manera. Gent que havia exposat a escala internacional i amb una certa trajectòria s’asseia a taula amb joves que acabaven de començar. Va ser com un niu que acollia i cuidava els que teníem inquietuds artístiques”, recorda l’artista Rafael Amengual, que amb 84 anys és el darrer supervivent del nucli dur del Grup Dimecres.
“Encara no havíem acabat de sopar i ja trèiem els llapis o els pinzells i ens retratàvem els uns als altres, ens intercanviàvem els dibuixos i de retruc també intercanviàvem tècniques i maneres de fer”, afegeix Amengual.

Revolució pictòrica i democràtica
El grup Dimecres era intergeneracional i per això sovint assistien als sopars joves que llavors intentaven iniciar la seva carrera artística. Dos dels pintors que hi passaren i que avui dia continuen en actiu són Pep Canyelles i Horacio Sapere. “Aquelles trobades tenien un punt de revolució democràtica. Érem al final de la dictadura i allà s’hi reunia tothom amb tothom. En aquells moments de canvis teníem la sensació que fèiem una revolució pictòrica però també cultural”, recorda Canyelles.
“Políticament, tot era admissible. No es vetava ningú per les seves idees. Un dels lemes era ‘A la meva taula tot Déu hi pot seure’. I tot això passava quan feia prop de 40 anys que vivíem amb Franco”, afegeix Horacio Sapere. Els que varen conèixer de prop Llorenç Ginard saben que agraïa la solitud de l’estudi per crear, però que li agradava compartir-ho tot.

Ginard, en companyia
Tal com s’explica al catàleg de l’exposició ‘Grup Dimecres’, que va comissariar Joan Carles Gomis, Llorenç Ginard també va impulsar el grup Drac a partir del 1965. En formaren part Miquel Brunet, Biel Barceló, Martí Binimelis, Joan Riera Ferrari o l’arquitecte Klaus Volkers. Però el grup Dimecres va néixer deu anys més tard. Un dia de 1975, un grup d’artistes i inversors es reuniren al restaurant del Tenis Manacor per promoure un museu d’art contemporani a Porto Cristo i iniciar una col·lecció per nodrir-lo. En aquella taula on podem situar l’origen del grup Dimecres, s’hi asseien els artistes Juli Ramis, Carmen Ramírez de Lucas, Miquel Brunet; l’escriptor Sebastià Rubí i l’empresari Bartomeu Riera.

Va ser la primera de moltes trobades a les quals ben aviat s’hi afegiren Llorenç Ginard, Rafel Amengual, Jim Bird, Ellis Jacobson, Ritch Miller, Mateu Fortesa, Longino Martínez, John Ulbricht, Josep Coll Bardolet, Jorge Pombo, Robert Llimós, Gustavo Peñalver, Mariano Villalta, Sarasate, Eusebio Sempere, Steve Afif, Mestre Oliver, Francisco López-Soldado, Manuel H. Mompó, Angela Von Neumann, Josep Guinovart, Pere Martínez Pavia, Aurora Gassó o Will Faber, per citar-ne només alguns. Uns artistes als quals acompanyaven intel·lectuals com Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Damià Huguet, Josep Melià o Guillem Puerto.
“També vull destacar el paper d’aquells primers col·leccionistes que varen tenir el coratge de fer de mecenes i d’apostar per la pintura contemporània. No tothom els entenia i record que en Bartomeu Riera Bassa era un gran expert i un magnífic col·leccionista”, recorda el pintor nascut a l’Argentina, Rafael Amengual.

“Nosaltres no hi anàvem sempre, però ens convidaren a algunes reunions. Jo hi apareixia amb en Jaume Pinya i n’Horacio Sapere. Tots ens convidaven als seus estudis i intentaven convèncer les galeries perquè hi poguéssim exposar. Varen obrir camí i els consideram uns mestres.”, explica Pep Canyelles. “Nosaltres fèiem accions i ocupàrem Sa Dragonera. Però ens entenien i ens donaven suport. En Brunet era el padrí de tots i en Ginard era una de les ànimes. Aquells dimecres vàrem coure plegats una substància que encara avui ens alimenta”, conclou Horacio Sapere.

Back To Top
Search