L’olor que allibera

Rita Shelyakina

El que més enyor de Manacor, sempre quan arriba aquest moment de l’any, és la sensació de passejar deixant que els dies siguin ordinaris, i alhora plens d’esdeveniments que, malgrat petits –com trobar-te algú conegut pel carrer– t’alegren el dia. Amb la llum del capvespre que ja comença a ser estiuenca, i banya les cares de la gent de forma pictòrica mentre caminen pel centre. Així com les olors de plantes de foravila, que em fan tancar els ulls plaentment…
Llavors record que em queden moltes coses per fer abans de tornar a Mallorca, però el record de l’olor és tan forta que, sigui quina sigui l’ocupació pendent, simplement vull deixar-ho anar i estirar-me a l’arena de qualsevol platja. Segurament contribueix també la llum del sol, que comença a acompanyar-nos més hores… i em fa veure-ho tot més clar.
Per sort, a la ciutat els arbres també tornen verds, malgrat que no sigui el mateix. Igualment, tenc ganes de marxar, alhora que sé que tornaré aviat, quan s’acabi l’estada “obligatòria”.
M’atur d’escriure i record que, en realitat, no hi ha res obligatori en aquesta vida, més que néixer i morir. Com li vaig sentir dir fa uns dies a una amiga meva de Berlín: “Aquí a Alemanya tenim una dita que és que si algú et diu desconegut et diu el que has de fer, tu li contestes que no has de fer res, més que, si de cas, morir-te com tothom quan sigui arribat el dia, i res més!”. I quanta raó tenen els que ho tenen clar!
Però igualment, com que necessitem superar-nos, al fons ens encanta posar-nos obligacions, inclús si sabem que no són del tot reals.
Obligacions que ens entretinguin i ens facin escapar una estona.
Obligacions per poder queixar-nos després.
Obligacions que ens facin entrar a rumiar perquè ens les hem posat, per alliberar-nos, o dir que hem après moltes coses.
Un exemple és l’exposició, a la classe d’Oratòria de la meva Universitat, on m’he apuntat de forma totalment voluntària, fins i tot il·lusionada. Però ara, cada vegada que comença, esper petrificada que no em cridin, ni haver de sortir a parlar al damunt de la tarima. Una fina línia entre el que és emocionant i adrenalític, que a vegades em lleva les ganes d’anar-hi, alhora que esper impacient a què arribi. Com aquells que a l’estiu volen que sigui hivern i a l’hivern estiu. Al final tot de forma voluntària, i per superar-me.
Potser el que ens agrada realment és la sensació de traspassar els nostres propis límits? I en realitat, sense saber-ho, ens dediquem professionalment a causar situacions que des de fora semblarien un curtcircuit de racionalitat?
Perquè en realitat –i d’això n’estic convençuda– la vida és una orquestra, que guiem des d’un faristol invisible. Jo no sé ben bé perquè ni com… sigui com sigui, sempre queda un pas a fer, anomenat: el pròxim pas, i aquest mai tenim del tot clar com orquestrar-lo, però d’això mateix es tracta la vida! Pens que m’encanta viure en un món cíclic, on tot és canviant. I que així esper que continuï essent per molt temps. A l’abril, record amb els ulls el moviment de l’herba alta i verda. Respirant un aire que no pot ser descrit, sinó només experimentat, dintre de l’illa. Tots busquem l’extraordinari, però inclús més enllà, el que volem realment és respirar i sentir que estem exactament on hem d’estar, i això és precisament al que ens convida, l’olor de primavera.