Skip to content

L’ombra del vent

Club de Lectura de Porto Cristo

El mes de juny de l’any 2020 ens dugué una notícia que al club de lectura ens va saber molt de greu: s’havia mort (molt jove, 55 anys després) l’escriptor Carlos Ruiz Zafón.
Llavors, en la primera reunió posterior del club decidírem que, en homenatge a la seva memòria, el millor que podíem fer era llegir un dels seus llibres. I triàrem L’ombra del vent.
Carlos Ruiz Zafón va néixer a Barcelona l’any 1964. Treballava de publicista quan l’any 1993 publicà la seva primera obra: El Príncep de la Boira, de caràcter juvenil i fantàstica, que guanyà el Premi Edebé de Literatura Infantil i Juvenil. Amb els doblers guanyats se’n va anar a viure a Los Angeles, ja que, a part d’escriure relats i novel·les, es volia dedicar als guions de cinema. Escrigué tres novel·les més, totes elles de caràcter juvenil.
Però l’any 2000 va escriure i publicar L’ombra del vent, que molt lentament va anar agafant força entre els lectors fins que l’any 2004 fou reconeguda a tot el món. S’ha traduït a quaranta idiomes, s’ha publicat a 50 països i ha venut més de quinze milions d’exemplars a tot arreu.
Una matinada d’estiu de l’any 1945 en Daniel Sempere és convidat per son pare, un llibreter, a conèixer un secret que no ha de compartir amb ningú: el cementiri dels llibres oblidats.
 – Tria un llibre. El que vulguis – li diu son pare. I troba un llibre escrit per un autor desconegut anomenat Julián Carax. Se l’endú a ca seva i aquell vespre al llit se’l llegeix d’una tirada. I així comença la història que ens conta el mateix Daniel.
Quan comentem un llibre al club de lectura el primer que feim cadascú de nosaltres és explicar quina impressió ens ha suscitat la seva lectura. I el perquè d’aquesta impressió.
Amb L’ombra del vent la primera impressió de tothom va ser molt bona, però se’ns feia un poc difícil concretar el perquè. Per a uns quants de nosaltres la trama era molt absorbent; a altres ens agradava més fixar-nos en els personatges i en els ambients d’una Barcelona molt misteriosa i un poc tètrica recreada per l’autor, i a d’altres en la manera com està contada la història.
I de què va la trama? Idò va de misteri, però també d’amors tràgics, i va de venjança i del camí que fa Daniel de nin a jove. Hi ha de tot: amor, traïció, mort, odi, venjança, amistat.
I perquè resulta tan absorbent? Perquè els personatges que surten són molt propers; a mesura que vas llegint es crea una empatia que t’arrossega a gaudir i a patir amb ells. En Daniel, el protagonista i principal narrador, que queda sotragat pel llibre de Julián Catax; en Fermín Romero de Torres, indigent anarco llibertari, ple de secrets que es converteix en l’amic, confident, ajudant i conseller de Daniel. I en Fumero, personificació del Mal, policia corrupte, venjatiu, sàdic. I parlàrem de na Bea, del llibreter Barceló i de la seva neboda Clara, de na Núria Monfort…
Tots els personatges que surten tenen entitat pròpia; els sents reals, propers, vius, i és fàcil identificar-se amb ells. I el més important de tot és que tots tenen la seva història que van contant a Daniel, i aquestes històries s’entrellacen l’una amb l’altra i van completant un trencaclosques que va tornant cada cop més misteriós, intrigant, apassionant.
Al final, tots els misteris queden aclarits, però les vides de tots ells han quedat trasbalsades totalment després del vendaval que ha suposat l’ombra de Julián Carax.
Aquesta obra és la primera d’una tetralogia coneguda per El cementiri dels llibres oblidats. Una més de les coses bones que té és que no fa falta llegir els altres tres llibres per assaborir i gaudir d’aquesta història. Però si els llegeixes…
Back To Top
Search