Entrevistam Joan Gomila, director, i Xesca Forteza, actriu, perquè ens presentin Parking Manhattan, una comèdia intel·ligent d’influència alleniana que s’estrenarà dia 16 de novembre a la Sala La Fornal.
Definiu l’espectacle com a “calidoscòpic”. Quina importància té cada element que el forma?
J.G.: Primer, vaig decidir fer el muntatge a partir de peces breus, perquè fos més bo de fer treballar-lo amb gent que sempre ha estat al meu entorn, però que no se dedica al teatre al 100%. I vaig decidir revestir aquestes històries amb música en directe i les projeccions que posam dins l’obra. I tot plegat amb un plantejament molt cabareter, adaptat a la nostra realitat, però inspirat en Nova York i en l’obra d’Allen.
És en part també un homenatge a la figura de Woody Allen, doncs. Com hi intervé, aquesta figura?
J.G.: D’aquestes quatre peces o són directament obra de Woody Allen, com el monòleg amb què s’inicia l’espectacle, ‘Land’, que va fer per a la BBC i que pràcticament no hem tocat. D’altres peces són creacions meves inspirades en la seva obra. Allen és el fil que travessa i condueix l’espectacle.
X.F.: Un espectador que conegui la filmografia de Woody Allen hi reconeixerà les referències, però el que no, tampoc no li farà falta, en podrà gaudir igual.
Les 4 peces que formen l’obra tenen en comú el protagonisme de l’espai urbà, l’humor absurd i fins i tot cert realisme màgic. Sembla que la influència del cinema ha estat cabdal, és així?
J.G.: Maldament l’obra sigui de teatre, partim, efectivament, d’un perfil molt cinematogràfic. Les peces funcionen com escenes d’una pel·lícula.
Donau molta importància a la música en directe. Per què?
X.F.: La destacam perquè cohesiona tot l’espectacle. I hi està molt present, és molt viva, dona molt de plaer, que interactua fins i tot amb les peces.
J.G.: I els dos músics que hi actuen són extraordinaris, Joan Palerm i Miquel Rigo. I, com no podia ser d’altra manera si parlam de Woody Allen, el repertori està format per estàndards de jazz.
Un altre fet destacable és que el repartiment és format per actors i actrius semiprofessionals. Què ha representat que la Cia. La Fornal compti amb vosaltres?
X.F.: A veure, és una gran oportunitat, perquè sovint no se t’obrin segons quines portes si no t’hi dediques a temps complet al teatre. Pots esser més bo o més dolent, agradar més o menys, però no disposes de temps per a càstings, ni per produccions… I clar, que qualcú ens cridi per exercir la nostra passió és un luxe. Al cap i a la fi, ‘amateur’ significa això, amor al que fas, és la paraula exacta. I, a més a més, donant-hi un caire de professionalitat, dignificar la paraula ‘amateur’.
L’obra ha estat pensada només per ser representada a la Sala LaFornal o girarà per altres bandes?
J.G.: Ja ho crec, que sortirà! De fet, ja tenim funcions a fora, interès de programadors per veure-la, i tot això. És que nosaltres, generalment, anam sempre fent funcions i ja tenim una sèrie de persones que aprecien la nostra feina. Aquesta vegada, però, hem decidit apostar per una comèdia elegant, perquè tenim la sensació que és un gènere que no se produeix gaire, ara.
