Magdalena Gelabert expressà la seva satisfacció pel fet de comptar amb una dona “poeta, activista”, a la qual agraí que “donàs la paraula a les dones”, ja que som dins un nou cicle en què les autores feim poesia, uns versos dels quals ja “ningú s’atrevirà a dir que són cursis, o que haguem de fer servir un pseudònim per a escriure”; cal que s’hi acostumin “perquè som aquí per a quedar-nos”. La gerent de la Institució Mossèn Alcover lloà la “plenitud d’un poemari preciós”, i donà les gràcies a l’autora “per donar-nos la paraula”.
Cristina Salom, encarregada de presentar el llibre, esmentà el moment màgic que suposa el naixement de tota obra literària, i es referí a l’encert d’un “poemari sadoll”, que amb la seva rima lliure “és una crida a la llibertat, amb no gaires figures retòriques, que defuig la impostura”, amb “l’ordre i l’equilibri propis de la maduresa poètica”.
La mestra i poeta manacorina agrupà el conjunt de poemes de l’obra de Cardona en tres camps semàntics fonamentals: el paisatge, la dona i la sensitivitat. Del primer digué que “el nostre tarannà d’illencs ens condiciona una forma de pensar genuïna i diferenciada”. Però, tanmateix, en el nostre inconscient “resta, com la marca d’aigua d’una litografia, el tarannà del poble foner. L’originari, el genuí”. La poesia d’Àngels Cardona ens mostra aquest paisatge, “per connectar-nos amb la psique de la dona primigènia, que es troba en l’interior de totes les dones que volen trobar-se elles mateixes”.
El segon camp semàntic, segons Salom, és el de la dona, amb la posada en escena de nombrosos patrons femenins de dones que han esdevingut arquetípiques; com el cas de Dafne, “que acaba convertida en llorer, el símbol de la victòria”. O el de la meuca Friné, “paradigma de la dona lliure i alliberada que porta amb dignitat la seva condició de dona que gaudeix del seu cos”. O el de la sempre fidel Penèlope, que no va cedir mai “sota el jou de les lleis”; o el cas de Sibil·la, la primera de tantes i tantes “fetilleres o mal-bocineres” que ha donat la història.
I en darrer terme, el camp de la sensitivitat, de la sensualitat, un aspecte que Àngels Cardona “viu a través de la poesia en una mena de nostàlgia o necessitat de vivificar en el nostre interior l’espiritualitat”, amb l’eclosió d’uns poemes “absoluts, potents i poderosos”.
Àngels Cardona agraí les paraules de les companyes que havien intervingut i definí el que suposava la creació poètica per a ella amb el símil d’una tasca domèstica: “avui matí he començat el dia preparant una paella, i una de les coses que he hagut de fer ha estat netejar el peix. I la poesia és quelcom semblant a això”. Segons l’autora, de la mateixa manera que al peix se li han de treure les escates i fer-li les butzes ben netes, amb la poesia “ens traiem les màscares, les cuirasses que normalment ens protegeixen, ja que ens cal indagar dins cada un de nosaltres i al nostre voltant”, i trobam coses “que ens agraden i d’altres que no ens agraden tant”.
Cardona afegí que creia en el poder de la paraula, ja que aquesta “no és neutra sinó que té la força de denunciar i ens dóna el coratge per fer front a tantes realitats que no ens agraden”, i que tenia sentit seguir fent poesia, fins i tot dels terribles fets que havien sacsejat la humanitat al llarg del segle passat i d’aquest: “escriure poemes és una manera de resistència civil i personal”. L’acte acabà amb la lectura d’alguns poemes de “Quan la paraula és dona”.
