Recordar, evocar, rememorar són verbs que associam a la capacitat humana de la memòria. Fitam el temps, la nostra biografia personal i la col·lectiva en funció de fets i esdeveniments que ens marquen, impacten i fins i tot modelen perquè tots nosaltres en bona part som el que ens ha succeït i també el que recordam. Així, doncs, en aquestes planes parlarem de la memòria de la guerra civil, del franquisme i de la democràcia. Memòria ancorada en un temps que encara és assuquí mateix.
En primer lloc ens hem de demanar: Que em de fer amb aquesta porció del passat? Recordar o oblidar? Rememorar o passar plana? Memòria o amnèsia? “Cal deixar-ho estar -em diu un manacorí quan n’hi parl- remenar el passat no du res de bo, sols serveix per obrir les ferides”. M’ho diu amb un posat seriós mentre amb la mà fa un gent com si volgués empènyer i allunyar el tema del seu pensament. Jo li dic que som dels que pensen que l’ús de la memòria (i de la reconstrucció objectiva del passat) ha de fer per entendre, interpretar i fins i tot reconciliar-los amb nosaltres mateixos.
Precisament a Manacor i el seu voltant es visqué de manera prou directa aquella guerra: el desembarcament republicà, l’únic front de guerra a Mallorca i també la repressió ferotge. Episodis que precisament aquí deixaren una empremta prou potent. D’això en parlarem en aquest article.
La memòria oficial (del 1936 al 1975) i la memòria silenciada
La memòria de la guerra durant molts anys estigué present als nostres carrers i places perquè hi havia una voluntat clara d’immortalitzar els fets, batalles, ideòlegs i els morts (d’un bàndol). A Manacor, com a tot arreu s’aixecaren monuments als “caídos”, als que perderen la vida en el conflicte bèl·lic. Un a Manacor i dos al Port situats en indrets preferents. El concepte dels caiguts identificats com a màrtirs d’una causa. D’aquí la voluntat d’impregnar els espais públics amb noms com Francisco Franco (carrer Major), General Mola (Baix des Cos), General Goded (plaça de sa Mora), José A. Primo de Rivera (plaça des Cos) o Quatre de setembre (es Torrent). Aquests tan sols són alguns exemples. També carrers amb els morts de casa, els dels Manacorins que morien als fronts: Antoni Pascual (ara de la Sínia dels Frares), Jordi Caldentey (plaça de na Camel·la), José López (del Bonjesús) o de Joan Segura (del Mercadal), entre molts d’altres. Fins a un total de 20 carrers amb veïns de Manacor que moriren al front. Una mort que òbviament tampoc s’ha d’oblidar, s’ha d’interpretar (com totes les coses) amb el rigor necessari.
La societat durant molt temps es dividí entre els vencedors i els vençuts. Aleshores l’única memòria pública era la dels primers, dels que s’imposaren que mai no volgueren oblidar (ni que s’oblidàs) la guerra ni tampoc la seva victòria. Sobre la resta s’hi diposità un tel gruixut de temps, silenci i l’oblit. No hi hagué voluntat de reconciliació i es crearen les condicions per fer tornar invisibles els vençuts i transparent el seu drama. Els vençuts, les víctimes i els seus familiars, hagueren de conviure amb la nafra del dolor i el d’un règim polític que els condemnà a l’ostracisme.
Precisament per aquests anys d’oblit n’hi ha que expliquen la necessitat de la memòria històrica. L’historiador vilafranquer Jaume Sansó diu que “el que pretén, sense mancar a l’objectivitat ni al rigor científic, no és més que conèixer la veritat del passat que ens varen amagar per poder construir una societat plenament democràtica”. Precisa-ment Antoni Tugores es va iniciar en els estudis sobre la guerra civil perquè “veia que aquí hi havia tres monuments franquistes, a Manacor i al Port, i que hi havia una injustícia en relació a la resta de víctimes”.
Memòria pública i oficial però hi havia una memòria privada, entaforada al cervell dels que ho visqueren i ho presenciaren, una memòria callada que sols parlava amb el pensament i de portes endins. Un exemple es produí quan el 1942 morí el fill del batle Garanya i la família obtingué el permís del Govern Civil per enterrar-lo al panteó familiar del cementiri de Manacor. Recordem que la família estava desterrada. Aleshores el dia que el cotxe funerari portà les seves despulles, una gentada sortí al carrer a rebre’l. Més de dues mil persones. Curiositat, però també homenatge i respecte a la figura del batle republicà i al dolor de la família. Precisament, Antoni, el fill del batle Garanya fou obligat a fer el servei militar (tot i que era fill de vídua) i obligat a executar republicans condemnats a mort (Antoni Tugores ho va poder saber a partir de la correspondència entre Antoni Amer i Enric Mus, el germà d’Antoni Mus). Per això el dia que tornà a Manacor l’homenatge silenciós, però homenatge, dels veïns. Com el de les perleres: totes aturaren momentàniament la feina i sortiren a la carretera per veure’l passar. Era la memòria recent del drama d’una guerra, de la violència d’un conflicte que es va portar fins extrems inimaginables. Tanta fou la repercussió d’allò que dos antics batles dels anys vint foren multats per haver anat a donar el condol a la família.
Però no tota la memòria privada i íntima era necessàriament amable. A la postguerra n’hi havia que per convenciment o per evitar problemes s’allunyaven dels antics republicans empresonats i les seves famílies. Els feren el buit, com si estassin tatuats amb l’estigma o senyal indeleble del dimoni en aquells anys de por i recel.
“Russos que mengen els infants torrats”
La memòria de la guerra civil, la vertadera però també la deformada per l’exageració i la propaganda fou recollida i tractada pels escriptors manacorins a partir dels anys 60. Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu o Guillem d’Ekak.
El 1967 Guillem D’Efak va treure La cançó de son Coletes presentant-la com un romanç antic en memòria dels fets de les revoltes foranes i poder passar la censura. En realitat feia un paral·lelisme entre el turment que patí la colla de Simó “lo Tort” amb els republicans assassinats a son Coletes:
I era una colla de veure,
tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats
també ho eren els botxins;
primer mataren en Mates,
llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró,
en Guinovart i en Fornit.
I a lo Tort Ballester el penjaren
escorxat de viu en viu.
I escamparen els seus trossos
pels entreforcs dels camins.
També Jaume Santandreu, amb poemes com “Dues espipellades de cotó” dins el treball Dos pams d’home (1971) on entre d’altres, sens amagar la ràbia de la injustícia:
No pengeu al sarró de la disculpa
a l’estaca de sempre:
“era la guerra”
Literatura que no passà desapercebuda perquè va remoure consciències. El passat silenciat tornava a Les denúncies (1976), d’Antoni Mus un conjunt de narracions on tractava explícitament la guerra civil a casa, a Manacor. Maria Antònia Oliver al pròleg va apuntar que “es conten unes històries que calia que algú explicàs (…) fins ara aquestes històries i moltes més, havien estat explicades en veu baixa, d’amagat, enrevoltades de misteri i de por”. Precisament Maria A. Oliver a la seva novel·la Crònica de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, denunciava els canvis dels noms de carrer amb motiu de la guerra.
Bubotes, També d’Antoni Mus és una obra essencial perquè també fa del desembarcament i la repressió el marc fonamental de la novel·la. En aquesta obra apareixen episodis com l’exhibició i assassinat de les cinc infermeres, entre d’altres aspectes. També reflecteix la deformació dels fets com quan els personatges expliquen l’arribada de les tropes de Bayo:
“Figura’t Martí, duen russos amb ells, comunistes, russos que fan partions de tot, russos que mengen infants torrats”.
Era la memòria de la guerra, fossilitzada en l’imaginari col·lectiu. L’oficial i la particular, cadascú amb la part subjectiva, amb la part que desfermava un esbart d’emocions que no s’acabarien, ni de bon tros, amb la mort del dictador. Continuarà.
Manel Santana Morro
