“Manacor és la pedra a la sabata de tots els gegants. El poble de sa roca des castellet, de la roca màgica, de la resistència, la consciència, de paisatge sempre en blanc i negre però amb la mà a l’interior, al cor, vermell, roig, grana, intens, viu, insubornable. Un interior d’arc de Sant Martí que estima amb un batec fondo i constant”. N’hi hauria prou d’escriure aquest fragament del text que va dir Toni Gomila durant l’acte de celebració dels 50 anys de l’Escola de Mallorquí per resumir-ne l’essència. Gairebé no caldria dir-ne res més, ni explicar que l’auditori es va omplir, ni dir tampoc com eren de lluents els ulls brollant gratitud d’aquelles vuitcentes persones cap a la igura que hauria de ser, i ja és eterna, de Gabriel Barceló, el director-fundador de l’Escola de Mallorqui, que va sortir a l’escenari per llegir la seva dècima de memòria i agraïment: “Fa cinquanta anys era una veu tota sola”, deia, per recordar just després que “jovent i adults sou l’alegria que per l’escola ha passat”, i acabar dient que “la llengua a tothom convida”.
Perquè sí, perquè el Ros del Carritxar va davallar els seus vuitanta-sis anys tentinejants i dubtosos per la platea, però va esdevenir davant el públic agraït un enorme colós de cabells de plata i somriure segur, un gegant de feina i constància orgullós del seu poble, que no seria com és si ell no hi hagués posat aquell granet d’arena que avui és una muntanya indomable.
Barceló, la primera baula, s’havia ajuntat amb la darrera, la de Rafel Swing i els seus rapers manacorins, formats a l’escola, fent rap i música urbana amb les paraules amb arrel. L’antigor més sàvia lligada a la modernitat més rabiosa. I enmig, la florida del nou Manacor, del poble, de la vila i de la ciutat que ha de ser capaç de compartir i convidar, de ser i d’ajudar a ser. De fer poble, però també de fer comunitat.
Les referències del text i el guió parits per Toni Gomila i Joan Miquel Oliver eren tan ben cercades com inequívoques. Jaume Vidal, Miquel Bauçà, Tià de la Real, Francesc de Borja Moll…
Per damunt l’escenari, però, hi passaren també mestres d’avui i de sempre de l’Escola, des de Guillem Melis fins a Joan Estelrich, passant per Maria Antònia Mora o Catalina Quetgles. Però també els balladors, i s’hi veieren, projectats els cossiers. Gomila, de vint-i-un botons, enumerava tota la feina feta: 137 professors, 71 reconeixements de mèrits, 22 viatges, 121 ballades, 12 matrimonis… I tantes d’altres coses. Tot aquest repertori s’entrunyellava enllaçant sempre de forma magistral paraula i melodia, rapsòdia i cançó, amb l’aportació musical de Mar Grimalt, Roger Pistola,
Sebastià Gris i Carles Medina.
Entre i entre, mentre les imatges projectades a la pantalla circular entendrien les mirades del públic, mentre les paraules de Gomila exaltaven els esperits, mentre l’olla bullia com un cor que glateix sadoll de sang, sortí a parlar, també, el batle Miquel Oliver.
Miquel Oliver: “No girem la llengua”
“Tots junts som, caparruts, i insistents”, digué, mentre recordava que “parl en català, hi pens, i hi somii, i de moment, hi faig feina”. Oliver reclamà poder “anar al metge en català, i al cinema” i a tots els àmbits de la vida.
Oliver reivindicà que “parlam una llengua viva, amb 13 milions de parlants, amb una tradició literària rica i que és la novena més parlada d’Europa i la vuitena més emprada a Internet”, una llengua “important que és un càstig” digué recordant les declaracions recents de la presidenta Marga Prohens.
Oliver recordà que “llengua significa integració” i agraí la voluntat d’aprendre-la d’alumnes de l’Escola com Sara Martín o Clara Zapata, vengudes de Madrid o de Colòmbia.
No obstant això, digué, “no som ingenus, i sabem que perd presència, per això són importants petites anomalies com la de l’Escola de Mallorquí”.
La llengua, acabà dient, “és el bé més preuat que tenim, i les llengües no allunyen, perqu“e serveixen per comunicar-nos i per entendre’ns i per compartir el que més estimam. No girem la llengua”.
El replicava Toni Gomila, recuperant l’inici de l’acte, recuperant el poema de Miquel Bauçà (“Si un dia som vell…”), i deia: “I si en lloc de tornar vells decidim tornar a néixer?”, com si volgués convidar a una reinvenció, a un reviscolament, a un orgull de saba nova. Després dels rapers, i després de Biel Barceló, baula antiga, baula nova, l’acte s’acostava al final amb un mosaic fet a la futbolística manera, dibuixant les quatre barres a la platea, insinuant els cinquanta anys com si n’esperàssim cinquanta més per completar-los i convidant a fer el mosaic amb les paraules de la Lletra de Convit d’Antoni Maria Alcover: “Per això imploram el concurs, la cooperació de tots els amics de la llengua, tota vegada que sols donant-nos les mans, fent tots un cos és possible arribar a l’enfront”.
Es clogué l’acte amb una nova ovació per a Biel Barceló, ara sumat a Margalida Rosselló, l’actual directora. Una altra vegada, el cercle que es tanca, com el cèrcol del temps que no s’atura de rodar, com el torn i la terra que giren, com la filosa que no s’atura de debanar.
Així, per cinquanta anys més. Per un mil·lenni més de catalanitat servada a cop de consciència, a cop de mall, i a cop de resistència. Així, amb la voluntat immarcescible de continuar sent pedres dins les sabates de tots els gegants.
