Manacorins al Principat: el procés i el prisma mallorquí

[pullquote] Les preguntes

1. Com heu viscut aquest 27-S? Heu votat? Amb quin sentiment?

2. De quina manera viviu el procés? Assistiu a les diferents mobilitzacions? O us en sentiu distants? Què hi veis de bo? I de dolent?

3. A les eleccions d’aquesta setmana, ha guanyat l’independentisme? Ha perdut el Sí? Ha acabat tot? O comença ara?

4. Com viviu el vostre sentiment personal de mallorquinitat en moments com aquest? Us sentiu un ciutadà més del Principat? Un mallorquí actiu dins la catalanitat? De quina manera influeix tot plegat en el vostre sentiment identitari?

5. Pensau en Mallorca? Com ha de caminar la defensa de la identitat de l’illa? En paral·lel? Darrere darrere? O per camins diferents? El procés iniciat a Catalunya, serà positiu per a Mallorca? O esdevindrà una càrrega en les relacions amb Espanya?
[/pullquote]

Toni Galmés, dibuixant i director de teatre

1
Jo l’he viscut una mica en família. Em convidàren a Lloret (de Mar) a dinar i, a l’hora del vermut anàrem a votar. S’ha de dir que Lloret és un poble semblant a Magalluf, amb molta empresa hotelera i dedicada al turisme de baix nivell adquisitiu. Pel que m’expliquen, és un poble de tradició de dretes (ha sortit de l’AMI). Tanmateix, el cercle en el qual em vaig moure són més partidaris de JxSí o les CUP que no del PP o C’s.
Després vaig seguir per ràdio l’escrutini i a mesura que avançava la nit, vàrem anar fins al Born, ja que l’acte de les Cup (l’Aliança del Poblenou) ens queia una mica lluny. M’hagués agradat que la gent que hi havia al Born anàs a Plaça de Sant Jaume, però ja s’estava fent tard i l’endemà hi havia feina.
Jo no vaig votar, ja que seguesc empadronat a Manacor, però hauria votat les CUP

2
Jo el seguesc amb molt entusiasme. Aquí és el tema del dia. Hem de pensar que gràcies a JxSí, molta gent de diversa ideologia ha fet pinya amb el mateix objectiu. He participat des del 2012 a totes les manifestacions organitzades per l’ANC i de cada vegada veig molt més consolidats els arguments de tota la gent que està a favor de la independència, siguin de la tendència que siguin.
De bo hi veig la pluralitat, l’optimisme que regna a Barcelona i de dolent hi veig el que els catalans anomenen “jugar a la puta i la ramoneta”. El president Mas no és gens clar en el seu discurs. Raül Romeva ho és més, però també està a mercè de CDC (Artur Mas). L’únic que parla clar i se’l veu transparent en el discurs i en els passos que es donaran és Antonio Baños.

3
La sensació que té tothom és agre-dolça. D’una banda estan contents per la majoria parlamentària. Però sempre hi ha el “ui! Haguéssim pogut ser uns quants milers més i guanyar també per vots”. Personalment crec que un cinquanta per cent tampoc ens legitima a fer una DUI, però això ja és un altre tema.
El cas és que, des de la caverna mediàtica, ho pinten d’una altra manera: Hem perdut el plebiscit. Voldríem, aquí, poder dir-lis que hem guanyat en escons i també en un suposat plebiscit. Però bé. Eren unes eleccions parlamentàries, i no un plebiscit. Així que sí. Ha guanyat la independència (al menys al parlament)
Comença Ara!

4
Com he dit, jo votaria la Candidatura d’Unitat Popular. Són els que defensen els Països Catalans. Crec que em sent prou integrat dins la societat principatina per participar activament. Tanmateix, són molts els que em deien: “A qui votaràs?”. Crec que els catalans (al menys el del meu entorn) no tenen una consciència plena del que significa el concepte de Països Catalans, ja que ho engloben tot en un territori en el qual ells són la principal regió. Això és bo i és dolent. És bo, perquè la idea de Països Catalans sembla democratitzada i, evidentment, pensen, un mallorquí ha de votar al parlament de Catalunya. Per altra banda, és un sentiment centralista i la història ens ha ensenyat sempre que el centralisme no és gens bo.

5
M’agrada pensar que qualque dia també podrem votar amb la voluntat d’annexionar-nos a Catalunya. Si la CUP tengués més suport de la ciutadania, possiblement el nostre camí seria en paral·lel. CDC mai no ens ha tractat com a germans sinó com a fills. La Catalunya convergent és paternalista i el procés no és inclusiu, sinó exclusiu del Principat. Ja ho vaig detectar amb l’absència de posicionament d’Artur Mas durant els mesos de la Marea Verda i això no em va agradar gens.
No som gaire optimista, la veritat. No vull pecar d’il·lús. Ara per ara, a les Balears, manca molta feina per construir, primer una societat més progressista, que vulgui servar la identitat però no quedi enquistada en el passat ni en el sentiment d’inferioritat.

Jaume Capó, escriptor

1
Una jornada electoral amb molta intensitat i una cruïlla més d’un llarg camí. Expressar-se a les urnes sempre és bo, i amb l’alta participació així ho va entendre la ciutadania.

2
El procés no és una malaltia, són ganes que les coses siguin diferents. I des d’una visió espanyola no hi ha gaire res que il·lusioni. Per canviar Espanya? Cap a on? En aquest sentit, per mi el procés és això: il·lusió per canviar. I el canvi té oportunitats i té riscos, i en els platerets de la meva balança pesa més la confiança amb nosaltres mateixos que la por al demà. Per dir-ho en un llenguatge que els neoliberals entenen bé: entrepreneurship. I aquí transcric la definició de la Real Academia Española de la Lengua per a emprender: “Acometer y comenzar una obra, un negocio, un empeño, especialmente si encierran dificultad o peligro”. Si al món el futur és dels emprenedors, per què no ho pot ser per a un país.

3
Aquí tots sumam com volem. Deim que no es poden sumar pomes i peres, però en canvi podem sumar fruites. Per mi, el vot explícitament independentista (segons el seu programa) ha passat dels 24 (ERC i la CUP) a 72 (Junts pel Sí i CUP). Els unionistes o constitucionalistes, de 48 (Ciutadans, PP i PSC-PSOE) a 52. I pel mig tenim la gent d’Unió (ara cap escó) i els Podemites, que han aconseguit carregar-se el que quedava de l’històric PSUC esborrant la marca d’Iniciativa. I en percentatges, com es compten els que no es defineixen? Crec que l’independentisme s’ha “vigoritzat” i manté la trempera.

4
Als meus amics catalans sempre els dic que ells no han pogut triar la seva “catalanitat” i jo sí. M’interessa formar part d’aquest projecte de nou país i si vull ser espanyol, sempre em queda l’opció de dir que som mallorquí. Contràriament al que diu en Vargas Llosa, a mi ningú em privarà de la meva identificació amb la cultura espanyola ni l’europea, això ho trii jo. El que no m’interessa de cap manera és la seva visió política.

5
Aquí hi ha un tren en marxa. No es tracta d’enganxar-hi més vagons que el llastin. Jo no em cremaria en aquesta identificació política de Països Catalans, crec que és millor anar construint espais compartits: socials, culturals, econòmics… i si aquests maduren hi ha moltes maneres de mantenir-se vinculat. És una qüestió d’imaginació que necessita botar-se el corsé de la Constitució espanyola, que posa fronteres (sí, fronteres) a les relacions entre les dites comunitats autònomes. L’Obra Cultural Balear tenia un lema que era “cada poble llaura el seu futur”, crec que va ser Josep M. Llompart que el va posar a una obra que Miró els va cedir. Haurem de veure si feim els solcs llargs i profunds o feim sesta davall la figuera espanyola.

Joan Manuel Homar, professor de literatura

1
L’he viscut amb esperança cauta, i hi he votat amb un sentiment que crec que és molt estès al nostre país: la classe política espanyola (tant la que governa com la que no ho fa en aquest moment) no ofereix cap alternativa (ni dóna -ni ha donat mai- cap indici versemblant de fer-ho) a la disjuntiva de votar independència o mantenir un statu quo que ens oprimeix econòmicament, socialment i culturalment.

2
Ja ho he dit: amb esperança cauta, perquè no es poden llançar les campanes al vol. Òbviament, les mobilitzacions són molt positives. I probablement l’element més negatiu del procés és la incertesa, l’estat d’indeterminació política i econòmica que comporta. Fet inevitable que cal minimitzar i, finalment, assumir.

3
Ha guanyat (però no prou) l’independentisme. I en aquest no prou el sr. Duran i Lleida hi juga un paper ben galdós. Per no parlar del PSC … I tot comença ara, naturalment.

4
He de puntualitzar que no sóc ni mai no he estat mallorquí des d’un punt de vista estrictament administratiu. Vaig néixer a Barcelona i tota la vida hi he viscut i hi he treballat. Una altra qüestió ben diferent és que emocionalment m’hi senti, ja que totes les meves arrels familiars són manacorines. Això fa que em vegi com un català del Principat amb una estimació enorme per Mallorca, de la qual sempre que puc faig una apologia activa i desacomplexada.

5
El fet de no viure la realitat quotidiana de l’illa em fa molt difícil respondre aquestes preguntes. Si el procés iniciat a Catalunya continua a fi de bé, tal com esperem, sí que crec que pot ser positiu per a Mallorca per allò de l’efecte mirall. Mallorca pateix un maltractament econòmic i cultural similar al de Catalunya i fóra convenient que pogués constatar que hi ha una via per sortir-se’n. Una altra cosa és la complexa realitat sociològica i ideològica de l’electorat, el qual em fa l’efecte que, malauradament, no està en la mateixa sintonia que el del Principat.