Skip to content

“Mañana en la batalla piensa en mí”

Club de lectura de Porto Cristo

Ara fa poc més d’un any va morir l’escriptor Javier Marías. Tenia setanta anys. La seva infància la va viure als Estats Units. Son pare, en sortir de la presó per republicà, s’exilià a aquest país i donà classes a diverses universitats.
Javier Marías va viure un ambient molt culte. Son pare era el filòsof Julián Marías i sa mare, Dolores Franco, era escriptora i traductora; un germà seu, Miguel Marías, és un reconegut crític de cinema, i, a més, era nebot i cosí de Jesús Franco i Ricardo Franco, respectivament, que foren directors de cinema. Des de l’any 2008 era membre de la Reial Acadèmia Espanyola.
Al Club de Lectura havíem llegit Mañana en la batalla piensa en mí uns quants mesos abans de la seva mort. Aquesta novel·la es va publicar l’any 1994. El seu títol prové de la tragèdia Ricard III de Shakespeare, i és com un mantra que trobem repetit dins la narració. De seguida va obtenir el premi internacional Rómulo Gallegos, concedit per primer cop a un escriptor espanyol, i el premi Fastenrath de la RAE.
La novel·la està escrita en primera persona pel seu protagonista (Víctor Francés) i ens conta el que pensa i el que fa quan la seva amant d’una nit (Marta Téllez) mor en els seus braços de manera sobtada abans de tenir relacions. Ningú, llevat del fill de dos anys, sap que és a la casa de Marta, el marit de la qual és de viatge per negocis a Londres. S’obsessiona amb la seva mort. Com contarà el que ha passat? Vol contactar amb els familiars de Marta; no sabem si per contar-los la veritat o no.
La trama principal es veu creuada per unes subtrames que afecten el protagonista. Una d’elles està relacionada amb el pare de Marta; una altra és de caràcter personal de Víctor i amb ella es fa patent el seu aspecte obsessiu. Finalment, en trobem una darrera, que ens és contada al final de la narració; que afecta directament Eduardo, el marit de Marta, i que és tota una sorpresa.
Hem de reconèixer que a bastants membres del Club se’ls va fer un poc feixuga la lectura d’aquest llibre. Comentàrem que les seves frases llargues plenes de subordinades, d’aparts entre guions i parèntesis, eren complexes, però la veritat és que també estan plenes de vida. Vérem que quasi totes eren pensaments i digressions del protagonista i els pareixia que aquest estil feia lenta la narració, que la història no avançava. Però, al mateix temps, també vèiem que amb aquestes frases el protagonista quedava molt més ben definit.
De fet, l’únic personatge realment retratat en el seu perfil psicològic és el narrador, però no perquè ell ens digui com és, sinó per les seves reflexions (que són moltes) i per la seva manera d’actuar davant les situacions a les quals s’enfronta. És obsessiu, indecís, dubitatiu, reiteratiu (telefona dues vegades a Londres, torna per segona vegada al pis la nit següent), una mica gris (no pareix que li sàpiga greu fer de negre o que els seus guions els signin altres). És psicològicament complex i t’intriga amb els seus dubtes i les seves indecisions.
En canvi, ens va parèixer molt curiosa la manera com el protagonista ens descriu els altres personatges. Sempre ho fa des del seu punt de vista, i quasi no els descriu físicament, però sí per la seva vestimenta, la manera de moure’s i comportar-se, els seus posats i la seva manera de xerrar. Basta llegir l’escena en el cementiri i la manera com ens presenta el seu amic Ruibérriz de Torres.
Amb aquest estil tan particular de Marías, ens costà trobar un tema, i és que, en realitat, quan comentàrem el llibre, vérem que n’hi havia més d’un. De fet, el primer que trobem és el de la mort, i com aquesta desdibuixa les persones quan el temps va passant i la memòria comença a fluixejar. El record i l’oblit de persones i de fets que han passat són uns altres dels temes que Marías va desenvolupant dins la narració. Igual que fa amb l’engany, l’ocultació; el fet de no contar; la indecisió; el saber i no voler saber, com els passa a Víctor i a Eduardo.
Amb tot plegat, ens adonàrem que era una novel·la que no estava mancada d’atractius, però que, al mateix temps, era molt més profunda del que pareixia amb la lectura. Més complexa en tot allò que conta.

Back To Top
Search