[/pullquote]
Un clàssic pot tenir 2.000 anys, 500, 100 i àdhuc esser-nos gairebé contemporani. L’avar és un clàssic en tota regla. Què ho fa, que un clàssic esdevingui clàssic?
Un clàssic és aquell text que fa anys que està escrit i que encara avui, esdevé contemporani cada vegada que el representem, perquè té aquella capacitat de sorprendre, d’emocionar… I tens raó, hi ha clàssics molt moderns, com Tennessee Williams o Arthur Miller.
Perquè els valors i els traumes i les il·lusions dels humans són els mateixos ara que fa dos mil anys… No és així?
Efectivament, la història es va repetint contínuament. Fixa’t que ara ha guanyat el Trump… Estam en guerres, ens barallem per les mateixes coses… Potser ara tot és més sofisticat, però el que mou les coses continua sent el mateix. Vivim les mateixes passions, els mateixos desitjos, les mateixes maleses, les mateixes bondats, i tot això és universal. Nosaltres només canviem la manera d’arribar-hi.
Dues hores i deu minuts de funció vol dir que feis una versió molt pròxima a l’original?
La traducció és molt fidedigna. Però sí que és cert que el text ha estat pentinat, perquè l’original tenia algunes coses que l’haurien fet farragós per a l’espectador d’avui i ens n’aniríem a les tres hores de temps complert. Hi ha coses que ja no cal explicar a l’espectador d’avui perquè ja s’entenen. I en això ha fet feina el traductor Sergi Belbel.
Veig que manteniu vestuari i escenografia adequats a l’època en la qual va ser escrita L’avar. Els clàssics es revisiten o es reinventen? Què t’estimes més?
Això és una qüestió que depèn e cada director, i de cada moment. Hem vist Shakespeares en escenaris contemporanis. I d’altres propostes totalment d’època mesclades amb sortides més extemporànies. Recordo una versió de L’avar on la parella inicial sortia que acabaven de mantenir relacions sexuals… És cert que vestim d’època, però ens entenem i ens relacionam des d’ara, des de com vivim ara, la nostra interpretació és totalment contemporània. Si no fos així, estaríem fent coses de museu i el teatre s’ha de mostrar viu, ha de comunicar vida.
De L’avar es diu que és una comèdia. Però no acaba esdevenint una tragèdia?
Podem dir que és una tragicomèdia. Tots els personatges menteixen per la necessitat, o pel que sigui, i hi podem reconèixer gent pròxima a nosaltres. Això ens aproxima a la comèdia, però també és tràgica aquesta crueltat que ens fa riure…
Com descriuries el paper del personatge protagonista, de Joan Pera?
És un paper potentíssim. És el motor de l’obra. És com el Pròsper de La tempestat, com l’Otello… són personatges que han creat models. De fet, en francès, un harpagon (que és el nom del protagonista) és un garrepa… En Joan Pera potser havia estat encasellat en la comèdia més popular, però ha demostrat sobradament que és un actoràs versàtil.
