La marea verda que col·lapsà Palma

Ahir, 29 de setembre, es complien dos anys de la multitudinària manifestació que es dugué a terme a Palma en suport a la vaga indefinida de docents illencs en contra del TIL. Segons la Societat Balear de Matemàtiques la manifestació va comptar amb l’assistència de, com a mínim, 80.000 persones, esdevenint així, la més multitudinària de la història de Mallorca. No obstant això, el més sorprenent fou la coordinació interilles: la manifestació es portà a terme simultàniament a totes les capitals illenques. Les entitats organitzadores, entre elles sindicats com l’STEI i o CCOO, l’Assemblea de Docents, FAPA Mallorca o la Plataforma Crida, ho consideraren un fet històric que obligava al Govern a rectificar. L’estratègia del Partit Popular respecte el conflicte es demostrà fracassada. Els intents de crear un xoc entre pares i docents o les denúncies de politització a les aules no calaren. De fet, el dia de la manifestació varen ser mobilitzats uns 200 autobusos per part d’associacions de pares i mares. Aquell dia, 80.000 personetes vestides de verd reclamàvem una educació pública, de qualitat i en català. Reclamàvem llibertat, dignitat i igualtat d’oportunitats. Volíem deixar clar que l’educació i la llengua no es toquen, pel simple fet que són trets identitaris i culturals que estimam, que ens identifiquen i que diuen qui som. Mallorca aquell dia fou més verda que mai.

Podem afirmar, per tant, que aquesta manifestació fou un dels cims de l’acció col·lectiva que es produí al voltant del moviment de Docents a les Illes Balears i Pitiüses en els últims 4 anys, com a conseqüència dels continus atacs cap a la llengua catalana i l’educació pública per part del Govern del Partit Popular.

Aquest fet respon a la necessitat d’abraçar la lògica col·lectiva per tal d’obtenir beneficis col·lectius. Quan l’acció individual no organitzada pot servir als interessos individuals millor que la acció col·lectiva no cal una organització. Ara bé, quan un grup de persones té un interès comú o col·lectiu, la lògica individual, és a dir, l’ acció individual no organitzada, no és capaç d’assolir la realització de l’interès comú. És per això que per a satisfer les finalitats comunes cal lògica col·lectiva i comportament col·lectiu. En aquest cas, l’educació –com a bé públic- es va veure submergida en tot un context de retallades i a un intent d’aplicació del Tractament Integrat de Llengües, el qual fou l’embrió d’un conflicte que generà un seguit d’accions de contestació social en forma de moviment col·lectiu.

Arrel de tot el moviment educatiu s’ha traslladat el tema de les retallades a tota la societat, introduint la idea de què l’educació és una qüestió “comuna” que necessàriament ha de ser defensada per tota la societat, i no es tracta tan sols d’una competència de l’administració pública. D’aquesta forma es romp la frontera entre els usuaris del servei i els professionals del mateix, establint-se així llaços de solidaritat i confiança -capital social- que afavoreix el suport mutu. En altres paraules, cada persona -alumne, pare, mare, avi o àvia- esdevé possible subjecte protagònic i co-participant de les mobilitzacions.

Tot el moviment que s’ha generat en torn aquesta lluita ha significat un abans i un després a la nostra història i ha canviat el transcurs de les coses. A través de fets com aquests hem après que la lluita és sinònim de llibertat i dignitat, que no ens hem d’acomplexar per defensar allò que és nostre, que la llengua ha de ser lliure i que, si estirem tots, segur que tomba. I tant si ha tombat! Tal dia com avui, fa dos anys, a aquestes hores tornava cap a canostra amb una camiseta verda, els ulls plorosos i pensant que hi havia futur.

Per acabar, assenyalar que la lluita encara no ha acabat, que cada dia hi ha docents que entren a l’escola pensant que queden coses a fer i que només es poden aconseguir si les feim junts.

• * Fotografia publicada a l’Ara Balears. Autoria: Enrique Calvo.