Skip to content

Massificació: mort per èxit

Fa temps que volia escriure sobre la massificació en els esdeveniments festius-culturals, però ho havia estat ajornant per la controvèrsia i la complexitat que implica fer-ho. Qui dia passa any empeny diuen, però ara que sembla que la ressaca emocional comença a dissipar-se –tot i que últimament es dilata més del desitjable– intentaré fer-ne cinc cèntims.
La massificació que pateixen gairebé totes les festes d’interès cultural és més que evident. Han esdevingut un focus d’atracció importantíssim tant per locals, externs i turistes. Per tant, el que abans eren festes concorregudes –algunes inclús amb baixa participació–, ara pateixen vertaderes allaus que, inevitablement, han provocat grans sismes en el seu desenvolupament i esdevenir. Tot i que de forma genèrica es podria parlar de “turisme cultural o festiu”, l’escenari està aglutinant altres factors tan rellevants que fan que torni excessivament enrevessat.
Personalment, aquesta situació em provoca una dicotomia brutal. Per una banda, m’alegra enormement veure que la gent manté vives les manifestacions de la cultura popular i la identitat, involucrant-se en les més tradicionals o amb les denominades “neofestes” a través de la participació activa; tot i que evidentment també n’hi ha que ho fan passivament. Això no obstant, també som conscient que hem arribat a un punt moltes vegades insostenible, que està a un pessic de col·lapsar –si no ho ha fet ja– i que es podria resumir amb l’expressió “morir d’èxit”. Ara bé, com s’ha de gestionar aquesta participació/massificació? Aquí és on comença l’Odissea.
Un model de gestió és el que es basa en la limitació d’aforament; per tant, en la limitació principalment de la participació activa. Un exemple clar és el de les famoses polseres del Firó de Sóller. A simple vista pot semblar una mesura coherent. Això no obstant, participar lliurement en la vida cultural és un dret que recull el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU. Per tant, aquest model entra en conflicte amb aquest principi fonamental. Si s’aplica aquesta mesura, és cert que les festes d’interès cultural poden desenvolupar-me amb major normalitat i la gent “afortunada” en pot gaudir en grau més alt, però també ho és que s’està vulnerant aquest dret a la resta “no afortunada”. A més, el criteri per saber a quin bàndol et trobes sol ser la residència, per la qual cosa s’està aplicant també una discriminació per raó de naixement.
Un altre model existent es basa en la prohibició de determinats elements, normalment no intrínsecs. Un exemple és com el que afecta l’eliminació de la música dins dels bars i a la impossibilitat de muntar barres exteriors durant el Pancaritat de Muro. D’acord, no són elements claus dins la festa i inclús poden potenciar que es desvirtuï, però aquests tipus d’imposicions poden agreujar el desenvolupament dels esdeveniments festius-culturals amb focus importants de botellades; amb tot el que comporten.
El darrer model que expòs es basa en la retransmissió dels actes als mitjans de comunicació. L’exemple per antonomàsia és la programació de Sant Antoni a IB3. Cert, un percentatge de gent escull gaudir-ne d’una forma passiva davant d’una pantalla –sense oblidar els nombrosos beneficis que comporta per a determinats sectors de la població, especialment els més vulnerables–, però aquesta democratització digital també suposa un “efecte crida” molt important que provoca que persones a priori no vinculades a aquests punts neuràlgics hi vulguin començar a participar activament.
Repetesc, la massificació és un tema molt complex i ple de contradiccions. Avui en dia, i segons el meu parer, Ítaca continua sent molt i molt enfora.
Back To Top
Search