Montserrat Alcaraz
Quin irresponsable i poca vergonya Déu endossant-nos la consciència de la mort… Prest arribarà la festa de Tots Sants. Què en diguin festa a això de recordar els morts també em fa gràcia, com recordar aquell conjunt musical de quan era jove que duia aquest nom. Com cada any aniré al cementeri i faré una volta adonant-me que cada vegada conec més gent que ja és a l’altre món.
Tenim presents els morts? Deman als meus alumnes si saben res dels seus repadrins. N’ignoren fins i tot el nom. Què hi farem? Halloween m’agrada perquè suposa una mirada a la mort des de la befa i l’escarni. Una alegria pels joves que van a cercar llepolies metre a mi, de petit, em feia molta por veure el cotxe dels morts. També les carabasses m’han fet por a l’escola i en l’amor. Tenc presents els rosaris amb fruita confitada i xocolata.
Record la primera vegada que vaig veure un mort, no em feia gràcia aquella cara de pocs amics. Quins grans pensaments al llarg de la història ha suscitat el fet d’haver-nos de morir… Montaigne desitjava que la mort el trobàs sembrant cols, com qui diu inesperadament, absort amb les feines quotidianes, “mort de bòtil” en deien a Campos a una mort instantània, la mort que molts desitjam, la que no ens veiem venir. Luter té un pensament preciós quan diu que si s’havia de morir demà, encara trobaria temps per sembrar un arbre, una pomera concretament.
A la Xina als condemnats a mort els tenen tancats al que s’anomena passadís de la mort, però, a diferència dels que hem vist a les pel·lícules americanes, els qui han de ser executats no saben quin dia es complirà sentència. Simplement, un dia et toca a tu i no has hagut de passar aquell suplici de contar els dies que et queden. Per descomptat, als executats els fan donant d’òrgans si hi ha res a aprofitar. Això és una política de reciclatge!
Ara diuen que ja ha nascut la persona que fregarà la immortalitat si es pot beneficiar dels avanços de les biotecnologies. Què serà de les assegurances i les pensions? Tanmateix, ben segur que la majoria dels mortals continuarem essent mortals. Encara més, encara morirem pitjor que els cans. A un animal quan començava a perdre facultats un temps li pegaven un tro. Ara si el seu propietari està abonat a una clínica de manescals, li posen quimioteràpia i en haver passat un infern arriba un injectable letal. Un retrocés en nom del progrés. En el tema de la mort el personal sanitari fa màsters de bioètica si es dedica a fer feina amb cures pal·liatives. Et pots trobar un auxiliar de clínica o un infermer pensant-se que és en Sèneca perquè ha fet un curset de tanatologia amb deixebles d’Elsa Punset i que t’amolli, mentre estàs a punt de fer el darrer bategot, un sermó de què la mort és natural i tu te l’has d’escoltar i no tens dret a estar emprenyat ni quan t’has de morir. I potser en aquest darrer moment encara et suposi problemes el que no t’entendran si parles en català perquè l’imperatiu ètic no és lingüístic sinó transmetre compassió. I acaba que et mors d’un atac de nervis en lloc de la metàstasi.
Jo, triar per triar, em vull morir de rialles. No confii molt en els discursets apresos a cursos de cures integrals al pacient pal·liatiu. Prediquen una positivitat tòxica que fa peguera. No tenen coratge d’administrar-te una sobredosi de morfina i deixar-se de sermonets pseudoespiritualistes?
Més que cap filòsof m’agrada la definició de la vida de W. Allen quan diu que és com una residència de la tercera edat en la qual donen menjar molt dolent i a més a més en donen molt poc. Joan Fuster no era manco genial quan deixà escrit el següent epitafi: “Així jeu Joan Fuster que va viure com va morir; sense ganes”. El tema és si va morir com va viure o va viure com va morir. Aquí comença i acaba tot, no hi ha segones oportunitats. Deixem morir a la gent en pau.
Un amic meu em diu que molts de dies quan es colga pensa que demà no es despertarà i entra en pànic. Li dic que posi unes bones piles al despertador, és tot quan puc fer per ell. Alguna gent pel carrer em demana consells perquè som professor de filosofia i no m’ho puc creure! Perquè a l’institut no m’escolta gairebé ningú. Fa anys en una classe una alumna em va fer una pregunta molt filosòfica i tampoc vaig ser de gran utilitat: – Mestre, per què hem d’estudiar si ens hem de morir? Sí, la mort és una pena. Tant de bo la vida no ens fes passar tanta pena.
Quina llàstima que no recordem que hem de morir. Ens donaríem més besos. Quan els déus eren més humans els humans érem més divins… La frase és de Shiller. Truco o trato?
Si som viu la setmana vinent, parlaré del dol què és com qui diu una conseqüència de la mort que patim els qui quedam vius. De moment.
