El passat 10 d’octubre va ser el Dia Mundial de la Salut Mental. Estan molt bé, els dies mundials, perquè ajuden a fer visibles, mal que sigui per un dia, les causes que reivindiquen. I estan molt bé, també perquè permeten treure del calaix de l’oblit problemàtiques que la majoria de la població ignora de forma ingènua, o de forma volguda.
Els dies mundials de coses, però, no basten per a res si no van acompanyats de gests i accions que es duguin a terme durant la resta de l’any. Cal reconèixer que persones, entitats i institucions han fet feina, molta, les darreres tres dècades per fer visibles els problemes de salut mental. L’objectiu s’ha assolit. Avui és habitual sentir a parlar de salut mental. La visibilització és un fet. S’han combatut amb més o menys èxit molts de prejudicis i s’han traspassat moltes barreres a les quals fa un grapat d’anys ni tan sols hauríem gosat acostar-nos. En consonància amb tot això de cada dia més són les persones amb rellevància social que confessen públicament que es retiren de la vida pública o de l’escena per resoldre els seus problemes de salut mental.
Hem derrotat, però, tots els estigmes? Vertaderament avui un problema de salut mental té la mateixa consideració que qualsevol altre problema de salut? Continuen amagant-se més que els altres, aquests problemes de salut, encara avui? Sembla obvi que sí.
Tanmateix, tota la feinada de sensibilització, visibilització i desestigmatització, que hi és, i que és efectiva, ha d’anar acompanyada d’un segon estadi al qual encara no hem arribat.
Si avui les persones amb problemes de salut mental se senten més acompanyades, poden recuperar el seu espai en el mercat laboral, poden empoderar-se i poden mostrar-se sense eufemismes ni subterfugis com són i com estan, és perquè hi ha associacions que fan feina per ajudar-les. En canvi, a les institucions, els recursos destinats a aquesta qüestió continuen sent insuficients. Cert és que ha millorat, i molt, l’atenció clínica i d’urgència a les persones amb problmes de salut mental. Però també ho és que falla, i molt, l’acompanyament posterior a l’ingrés. Només l’existència i necessitat d’associacions com Estel de Llevant demostra que els recursos públics destinats a la causa de la salut mental són totalment insuficients. Caldrà continuar fent feina idò, perquè qualque any el dia mundial de la salut mental servesqui per mostrar tota la feina feta i tota la inversió destinada a ajudar les persones que la pateixen.
