skip to Main Content

Més visibilitat, més recursos, més prevenció. I mai n’hi ha prou.

L’ONU calcula que cada any són assassinades al món 87.000 dones. La dada és esfereïdora. Són 238 dones cada dia. Cada hora, 10 dones són assassinades a algun lloc del món. Als Països Catalans, només el 2020 moriren assassinades 25 dones. D’aquests feminicidis, només catorze han estat reconeguts com a casos de violència masclista pels estats espanyols o francès. Les xifres del 2021, lluny d’alimentar l’esperança semblen engreixar el temor que això va a més.

Ens ha colpit aquests dies el drama dels dos infants de Tenerife, morts a mans de son pare, en un cas més de violència masclista, en aquest cas més específic, anomenat violència vicària, per la qual l’agressor cerca fer mal a la dona o exdona agredint (i fins i tot matant) els propis fills.

Ens hem de felicitar que tots els grups municipals hagin pogut arribar a un acord per fer una declaració institucional conjunta i unitària, sense fissures, assumint la magnitud del problema de la violència masclista.

Les declaracions estan molt bé. Però no deixen de ser això: manifestacions i declaracions d’intencions. Perquè declaracions com aquesta no siguin un brindis al sol, cal que les institucions, començant pels ajuntaments mateixos i continuant pels governs autònomici estatal, dotin de recursos humans i econòmics el combat contra la xacra de la violència masclista. Cal, primer de tot, assegurar l’atenció a les víctimes. Una dona víctima de violència de gènere que hagi formulat denúncia cobra una pensió de 426 euros cada mes. Si té infants, o no té casa pròpia, amb aquests doblers és molt difícil que no retorni a la convivència amb l’agressor. Molts d’aquests casos acaben en assassinat.

A banda de l’atenció directa, que no deixa d’apedaçar una via d’aigua massa grossa, el que cal, sobretot, és fer visibles aquests casos i fer conscient la societat que som davant un mal estructural, forjat per la societat heteropatriarcal. Per això, la feina educativa és primordial. Els tallers de prevenció de la violència de gènere han de ser una constant des de les edats més primerenques i s’han d’intensificar en arribar a l’adolescència. Només amb una feina de base que abasti totes les capes de la societat (perquè la violència masclista no se n’entén de classes) s’aconseguirà pal·liar una xacra que ens fa ser menys humans i menys persones. Com sempre hem dit en parlar d’educació, de sanitat o de serveis socials, no n’hi haurà mai a bastament, per més recursos que hi abocquem. Més que més, aquest mateix argument és aplicable a la violència masclista i els seus efectes devastadors sobre les dones.

Back To Top
Search