[pullquote]
Sebastià Llinàs té vuitanta-dos anys. i era llover, coneixia a la perfecció l’art de parar lloves de pedra, un temps en què caçar era necessari per menjar
[/pullquote]
Quan vàreu començar a parar lloves*?
A tres anys ja parava lloves i cercava esclata-ssangs, mon pare em duia a un pinar i em deia: mira arreu per aquí, aquí n’hi ha un, hi toca haver el seu companyero. És segur que mon pare ja l’havia vist… M’hi havia duit damunt el coll i els me feia cercar. Amb les lloves igual, les parava amb la pedra petita perquè no em raspàs els dits. D’un principi ja era encabotat amb això.
Com és l’art de parar lloves?
Cercàvem una pedra plana, en posàvem unes al costat, que les dèiem parabandes, i una davant que tengués un caire finet, li dèiem el tibal. Llavors quatre bastons: bastó primer, bastó segon, que li dèiem trempador, i les dues costelles, que eren per enganar.
I quins secrets hi havia?
El primer amb què em fixava era si hi havia menjar: llentiscle i olivó. Això era el menjar dels ocells. Si hi havia menjar i humitat l’esplet era segur. Si no hi havia menjar, la cosa flaquejava. Molts de pics les deixava compostes de l’any abans, i només era fer-les netes i tornar-les parar.
A quina distància estaven una de l’altra?
Malavejava que les lloves estassen espessetes allà on pegava el sol tot d’una que sortia, perquè els ocells cercaven per fugir del fred. Sempre se n’agafaven més. El vent era el contrari. Dia de vent, poca caça. Si fa vent els ocells no corren, no es passegen. Amb bon temps i solellet era quan s’agafaven.
I recordàveu on estaven totes les lloves? No en perdíeu cap mai?
Sense fallar gens! Fèiem com a caminois, com a tirades. No crec que en deixàs cap mai per descuit. Ah, si em vols demanar pels contraris de les lloves…
Qui eren els contraris de les lloves?
Els contraris dels llovers eren les rates, els mostels i els eriçons. Perquè un llover que no sabés eliminar els mostels a les lloves, ja podia plegar. Els havia de vèncer. Allà on un mostel menjava un tord, la tornàvem a parar; i fermàvem el tord a davall, si no el se n’havia pogut dur, posàvem un parell de brots de mata i agafàvem el mostel.
I qualque ocell gros se’n podia dur una llova?
Com que jo parava lloves de pedra… Jo tenia una teoria que allà on era un lloc hàbil per les perdius, parava un parell de lloves més reforçades. Jo agafava cada any deu o dotze perdius també, perquè em valia de saber els caminois de les perdius, per allà on solien passar.
Sempre vàreu parar lloves de pedra? De ferro no?
N’he parades de ferro, també. En tenia una dotzena, qualque dia hi anàvem, però allà on tenia les lloves de pedra, cap mai, perquè escaliven. Perquè l’ocell quan l’agafes espolsa i els altres emigren.
Quin és el terreny millor per parar una llova?
Mates clares. Perquè per exemple un marge, una filera de mates atracades només té qualque dia bo, només té el dia de l’arrecés. Mates clares i garriga neta.
També vigilàvem, així com t’he dit que cercàvem el sol de tot d’una, el lloc de l’ombra. Perquè quan el sol torna calent cerquen l’ombra.
Quina era l’esca?
Per la llova de pedra era una grapadeta de llentiscle. Maldament tengués un milenar de lloves, un dia repassava la meitat i l’altre dia l’altra meitat. Perquè si no tenen menjar no s’agafen els ocells, jo sempre duia llentiscle dins la butxaca, per si hi havia una llova on s’hagués acabat. La manganella era per la llova de ferro.
Em podria dir noms d’ocellons que es puguin agafar amb les lloves?
Sí, molts. El principal era el tord, la mèrlera, amb les de pedra més que amb les de ferro. Les mèrleres si n’havien vist una que espolsava ja no hi tornaven, eren intel·ligents. L’estornell, el verderol, el pinsà, la sól·lera grossa. Fa molts d’anys que no n’he vista cap i en pasaven esbarts. El ropit, el busqueret mallorquí, i busquerets en venien de dues o tres classes: el garriguer, el cap roig… La sireneta, també ha desaperescut, que feien el niu dins la barbeta, cercaven un lloc i feien una cova de barbeta. La coa roja, el llenguerut, que era una llàstima agafar-lo, perquè treia una llengua molt llarga, la ficava dins un forat de formigues carnisseres, tot el que s’aferrava en aquella llengua anava dins l’estómac. Fins i tot aquell ocell tenia gust de formiga carnissera. Perdius, verderolins, turbets, gafarrons, Hi havia de tot llavors.
Avui està prohibit caçar així…
Sí. I jo crec que es va prohibir massa tard, perquè aquesta fauna està a zero. Enguany he vist coses que mai del món m’hagués pensat veure. Tenim una murtera a una finqueta, els murtons agraden a tots els ocells, mots de pics no els deixaven madurar quasi, la murtera estava neta. Enguany les té tots o dins sa branca o enterrra, això per jo es tristíssim. Els murtons s’han tudat, no m’hagués pensat mai veure-ho ni prop fer-hi.
Coneixeu altres maneres de caçar que també s’hagin perdut?
Sí, caçaven amb filats, de nit, pels garrovers, pegaven un poc a la fulla i sortien els ocells i s’embolicaven als filtas. També caçaven amb colls, que eren dues canyes amb uns filats i quan passava tibaven i caçaven el tord. Enguany no ha vengut quasi cap tord. Jo no m’ho hagués pensat mai. Els verderols i els passerells també es caçaven a beurada, una pica d’aigua, i uns filats enterra, amb dues barres i una corda i tombàvem el filat damunt. Feien unes caçades de passerells fabuloses, ara no tenc coratge de veure un passerell.
M’haurà tocat viure d’una abundància amb ocells a un no-res. Avui és quasi no-res el que hi ha.
Perquè ja no n’hi ha?
Mira, una vegada va venir en Cosme Aguiló, que feia un llibre, a demanar-me noms d’ocells. Em va dir que era qui més noms li havia donat d’ocells de tot Mallorca. Dubt que ara hi hagi el 50% dels que li vaig dir. Per què deu ser això? No ho sé, jo pens si és pels insecticides.
Hi ha altres animals que abans es caçassin i ara no? Eriçons, tortugues?
Eriçons sí que n’he vist caçar, la gent en menjava. Hi havia uns cans especials, els cans eriçoners, Si el ca tenia el paladar negre, era eriçoner. En tenir l’eriçó lladrava i l’amo hi anava. Tortugues, no.
Perquè caçava llavors la gent? Per menjar? Per negoci? Per gust?
Per menjar i per negoci. Era molt important per menjar. No hi havia aquests comerços tan grossos que hi ha avui, no pareix vera, qui més qui manco havia de menjar del que tenia o del que caçava.
Jo parava lloves per negoci, els ocells eren molt venuts, la gent en comprava. N’agafava molts. Un horabaixa vaig agafar 223 estornells.
De què heu fet feina?
Buff… De contrabandista i tot. Per cert, em varen demanar si sabia cap cançó del contrabàndol. Jo vaig dir, no en sé cap, no devia cantar aquesta gent, però puc mirar si te’n faig un parell. I en vaig fer: ”Vaig esser contrabandista/ d’aquells que ho fan a jornal/ si ses cames em fan mal/ és que no vaig fer el pardal/ per no fer curta la llista.” Una altra: “ Tothom de prop de la mar/ en això hi participava/ un perquè ho traginava/ un altre perquè ho guardava/ i aquell qui no s’aguantava/ servia per vigilar.
Feina n’he feta de tota casta. També he empedrat molt, el que estic més content de tot, és que si hi havia una pedra dolenta, que jo sabés que havia de molinar, que s’havia de desfer…No en vaig posar cap mai.
Ha canviat molt la vida de llavors ençà…
Sí, jo he vist un canvi tan gros que no crec que se’n pugui venir un altre, i l’he viscut tot. I tenc bona memòria. També m’he enfrontat a moltes de coses, amb els camins del Fangar hi vaig estar més de 40 anys. No hi va haver cap ajuntament que tengués coneixement, tots donaven suport al senyor del Fangar. Això no pot ser, d’un poble a l’altre hi ha d’haver un camí. N’hi havia hagut tota la vida.
