Marcel Cranc (Sencelles, 1973) presenta el darrer disc, L’Enemic, a la sala La Fornal dia 20 de gener, on mescla tocs de música clàssica contemporània amb cançons d’ànima pop. L’entrevistam perquè ens en doni les claus.
Qui és “L’Enemic” del títol? Com sorgeix l’espurna per a fer aquest disc?
Pens que ben sovint l’enemic és un mateix i t’has de vèncer en moltes coses. I jo tampoc no som un sant: hi surten reflectides qualque figura, qualque persona, qualque tipus de música que per mi és l’enemic a vèncer, també. Els enemics són tant interns com externs.
Al disc hi predomina molt clarament el piano, complementat amb capes de sintetitzador. Per què heu triat aquesta estètica?
Jo quan tenia setze anys collia garroves al meu poble i escoltava un programa de Ràdio 3 que posaven molta música de sintetitzadors i m’encantava. Però no sé per quina circumstància quan vaig fer Marcel Cranc, quan tenia més de 30 anys, influït per altra gent vaig tenir una banda de rock (guitarres, bateria, baix) i al final crec que no és el concepte que jo volia. I amb “1989”, el meu anterior disc, ja vaig encetar el camí que realment volia seguir. I també vaig començar a fer els concerts jo tot sol, encara que de vegades he col·laborat amb altra gent, com una banda de músics de vent. Però el clàssic conjunt de música rock o pop, no. I, sobretot, gaudesc molt d’estar dins l’estudi jugant amb màquines. I procur que l’electrònica, dins els meus discs, soni orgànica, que no sigui artificial ni sintètic.
Cert, hi ha alguns sintetizadors que semblen talment un orgue d’església.
Sí, de fet va venir al meu estudi l’organista de la Seu mentre l’estava enregistrant i me va demanar com ho havia fet, perquè s’hi assembla molt, amb aquest so aflautat.
En altres entrevistes has dit que aquest és el teu disc més espiritual. Per què ho és?
Perquè és més contemplatiu i té una mirada cap a l’interior: te mires a tu col·locat al centre o formant part de tot el que t’envolta, com si estiguessis tot sol dins l’univers. I, precisament, aquests sons d’orgue també te transporten, pel nostre bagatge cultural, a un temple. I aquest any passat també he fet molts de concerts a esglésies, cosa que m’ha agradat molt, perquè aquesta dimensió espiritual encara se feia més evident.
I les lletres, que ho deuen reflectir…
Sí, les lletres parlen del que em queda per viure, sobre com aprofitar el temps que tenim. Ara estic en un punt que estic còmode en un estil més de cantautor i hi introduesc totes les influències que he tengut durant la meva vida, del pop i de la clàssica. M’he alliberat d’aquest ego, d’aquest enemic que vol fer les coses per agradar, que creu que necessita un públic… i que va! Disfruta de fer música, que els dies són comptats!
