Alán Carrasco (Burgos, 1986) és artista visual i investigador. Actualment cursa el Doctorat en Història i teoria de les Arts de la UB i el d’Història de l’Arquitectura de la Universitat Tècnica de Brandenburg, en la qual analitza els conceptes d’iconoclàstia i memòria col·lectiva a partir d’esdeveniments sociopolítics. Ha guanyat el Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2023 amb l’obra Affannosa lotta per strappare alla morte.
Partiu de l’onada de fred europea de l’any 1956 per a explicar aquesta “lluita esgotadora per a escapar de la mort” dels obrers italians a un brutal incedi d’una mina belga. Per què triau aquesta imatge?
Estava a Roma fent recerca i vaig trobar a un mercadet aquests diaris on hi havia les mans mesurant el nivell de la neu a les diferents ciutats, perquè al 56 hi havia hagut onada de fred. I dins el meu cap, aquell artifici creat a la notícia no només representava la neu, sinó les cotes de profunditat de les mines de Marcinelle on havien mort els obrers italians, que eren dobles víctimes, perquè eren immigrants econòmics i no reconeguts, poc més que màquines de treballar. És una imatge molt poètica, pareix més artística que periodística, i és interessant perquè parla de la manera de construir la realitat que tenen les notícies: es pot representar tota una onada de fred en una mateixa localització.
Com hi arribau, a aquesta temàtica?
És que aquesta residència que feia a Roma era per estudiar la construcció del concepte de ‘classe obrera’ en la societat italiana i com l’adveniment de la classe mitjana la fa desaparèixer. També m’interessa molt com el poder ha construït un relat basat a fer sentir vergonya als fills de la de les classes populars treballadores, fins que van inventar el concepte de classe mitjana: ningú volia ser proletari o fill de proletari. De fet, d’aquí ve la idea aquesta espanyola de tenir un cotxe propi, encara que sigui petitó, de tenir casa, de ser propietari. Anava en aquesta direcció, d’estudiar com d’ha deixat de ser classe subalterna i hem passat a ser una sort de classe mitjana que a la primera crisi es va veure que havia viscut una gran mentida, que érem víctimes del crèdit. Érem la classe del crèdit, i ningú no tenia res més que de deutes.
Coneixeu l’obra d’algun dels altres finalistes del concurs?
No gaire, la veritat. Bé, tinc un molt bon amic que era finalista també, Avelino Sala, d’Astúries. I a la inauguració vaig tenir la sort de conèixer la Catalina Julve, i la veritat que va ser tot un descobriment perquè em va agradar molt el seu tríptic i és una persona maquíssima, vam passar una bona estona compartint impressions. I d’Antònia del Río, conec la seva obra, però no vam coincidir.
Què significa per a vós aquest premi?
Doncs la veritat que estic molt content perquè és una peça a la qual tinc molt de carinyo, i pensava que era una miqueta complicada per un premi d’aquestes característiques. A més, és la primera vegada que em presento al Ciutat de Manacor, o sigui que és un és un privilegi. Vaig tenir molta sort i estic molt agraït al jurat i a la ciutat.
